|
|
|
 |
Amics Solidaris |
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
En aquests moments aquest servei no està disponible.
Si us plau, torna a intentar-ho més tard.
|
|
|
|
|
|
|
| Experiencies de Voluntariat |
|
|
| |
|
És cert que hi ha moltes persones que neixen o, al llarg de les seves vides, pateixen algun tipus de discapacitat, però no és una llei inexorable vincular envelliment i discapacitat. Altra cosa és que amb el pas dels anys es pugui veure limitat el grau d'autonomia de les persones. Aquí és on jo vull centrar la meva intervenció, des del convenciment d'aquesta força interior que tenen els éssers humans, independent dels anys, que és la que s'enforteix amb la intel·ligència i ens impulsa a adaptar-nos i, més encara, a superar les esporàdiques o cròniques situacions de dependència. Perquè no és el mateix la dependència, des de la reciprocitat i l'autonomia de la ment, que des d'una actitud passiva i de resignació.
És evident que tota vida és un aprenentatge més o menys intencionat o sobrevingut. No obstant no és menys cert que per a l'única cosa que no ens eduquen o preparen és per envellir. Existeix l'opinió que les persones que arriben a majors ho saben tot, i, en ocasions, alguns s'adonen que s'han fet grans tot just sense adonar-se'n: els fills que han marxat de casa -avui ja més tard-, unes criatures petites que apareixen de sobte i ens diuen avis o àvies, una nòmina que ja es transforma en una transferència de pensió, un despertador que ja no ha de sonar a les set..., i així tantes altres coses. Per descomptat que no cal aprendre a envellir, sent majors prematurs o estant atabalats pel futur, sense paladejar el present.
Fer-se majors és un procés que cal viure amb naturalitat, però des de la consciència. I, per descomptat que cal preparar-se, sobretot per viure en plenitud, des d'una nova visió del temps. És una equivocació creure que retenim la joventut o que estem "com sempre", perquè seguim fent "gairebé les coses que sempre hem fet". Això és una prolongació fictícia del que ja ha passat. Hem de "néixer a cada instant" i això implica replantejar-se més hàbits saludables: passejar sense presses, dormir sense l'esclavitud de l'horrorós timbre que ens despertava, en ocasions, dels nostres millors somnis; revisar el temps que dediquem a nosaltres mateixos (dutxar-nos sense presses, mentre sona la xiulada de la cafetera). Fer de la nostàlgia un estímul, i no instal·lar-nos en ella per mirar-nos o recrear-nos en aquest mirall intern que ens pot dur a la tristesa o a l'aïllament. La nostàlgia compartida amb altres nostàlgies obre possibilitats de comunicació humana que són els millors antídots contra l'estrès de la solitud o la depressió del que se sent incomprès. D'aquí la importància de la participació i la comunicabilitat.. "Veure anterior" "Veure següent"
|
|
|
|
|
