|
|
|
 |
Amics Solidaris |
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
En aquests moments aquest servei no està disponible.
Si us plau, torna a intentar-ho més tard.
|
|
|
|
|
|
|
| Experiencies de Voluntariat |
|
|
| |
|
Històrica i després etimològicament, la ciutadania al·ludia a la relació d'un individu amb la seva ciutat. El ciutadà era primordialment habitant d'una ciutat, ja fos una ciutat-estat a la Grècia clàssica o una ciutat lliure a l'edat mitjana i a la moderna -lliure, això és, dels ordes intermedis i de les jurisdiccions senyorial i eclesiàstica i només sotmesa, amb importants limitacions, al monarca. En ambdós casos, els ciutadans constituïen col·lectivitats relativament lliures i els seus membres estaven exempts de llaços de dependència personal. A aquesta excepcional condició responia el dictum medieval que sostenia que "l'aire de ciutat fa lliure". Però, en realitat, no tots els habitants de la ciutat eren 'ciutadans'. La ciutadania estava, generalment, circumscrita als homes lliures, que tenien el dret de participar en el debat públic en tant que contribuïen directament en el sosteniment de la ciutat, ja fos pecuniària o militarment. La ciutadania no s'estenia, generalment, ni als estrangers o ¿metecos¿, ni a les dones, ni als servents.
La noció de ciutadà, associada a la moderna idea de 'nació', va reviure i va cobrar noves dimensions a finals de l'edat moderna, especialment amb les revolucions francesa i americana. Des de llavors, ciutadà s'identifica amb persona i desapareix, entre d'altres, les condicions excloents associades amb l'edat, el sexe i la propietat. La nació, titular de la sobirania, es concep com el conjunt dels ciutadans; en conseqüència, el poder surt d'ells i s'exerceix en el seu nom. D'aquí deriva tota la sèrie de valors i obligacions, consubstancial a la noció de ciutadà: posseïdor de drets, protagonista del destí i per aquest motiu responsable del fet públic. Apareix també la idea del 'contracte social'. Es pot dir que la concepció moderna de la ciutadania suposa la integració dels tres principis rectors de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. Les revolucions francesa i americana, amb la seva insistència en els drets del ciutadà, van suposar per gran part de la població el pas de la condició de súbdit a ciutadà. No obstant això, la plena expressió de la ciutadania seguiria condicionada a la propietat fins a dates molt tardanes, tal i com ho provaven les limitacions del sufragi en la decimonònica 'democràcia censatària'. Les dones van haver d'esperar a la conquesta del dret de sufragi.
En el decurs del tercer quart del segle XX, la universalització en les societats democràtiques més desenvolupades dels serveis públics, l'elevació general dels nivells de vida i l'extensió dels drets socioeconòmics -Inclosos els sindicals- no només atorga un nou sentit a la idea de ciutadania sinó que l'estén a la gran majoria de la població. Condueixen a la seva incorporació al mateix concepte de ciutadania. El pare intel·lectual d'aquesta decisiva ampliació és el sociòleg britànic T. S. Marshall, que l'any 1950 va definir la ciutadania com l'status que correspon a qui són membres d'una comunitat. Per Marshall, la ciutadania abraça tres famílies de drets: els civils, claus per a l'exercici de la llibertat individual; els polítics, necessaris per la plena participació en els assumptes públics; i els socioeconòmics, que permeten gaudir del nivell de vida i la protecció social. D'aquesta manera sembla ser que s'obre camí la idea que per tal de poder exercir plenament els altres drets és condició necessària posseir unes condicions materials que els facin possibles. La ciutadania corregeix o limita l'impacte de les desigualtats inevitablement generades pel sistema econòmic. Suposa o assegura un cert grau de redistribució dels béns materials i, per tant, d¿igualtat. La idea de ciutadania es converteix així en un ideal democràtic i igualitari, en un desideràtum. "Veure següent" " tornar a l'índex"
|
|
|
|
|
