Claus per a l´adaptació saludable als canvis:

- Coneixement d'un mateix

- Esperança i optimisme

- Confiança en un mateix

- Entusiasme i flexibilitat

Les persones de tarannà optimista i confiat, que tendeixen a veure les coses per l'aspecte més favorable, s'adapten millor als canvis que aquelles persones propenses a jutjar les coses pel cantó desfavorable.

Les persones que tenen una disposició oberta i confiada experimenten més alegries i més situacions gratificants que aquelles que tenen una tendència a explicar els esdeveniments de la vida des d'un marc negatiu, tancat i desconfiat.

Les persones posseïm una gran fortalesa i resistència per superar els reptes més durs i esgotadors. Davant d'aquests canvis més penosos, necessitem sentir il·lusió i a tots ens calen promeses d'alleujament, de descans i de curació.

El significat que li donem al dolor no és igual en totes les persones. El grau de patiment que resulta insuportable per a alguns, pot ser tolerable per a d'altres.

El nivell de tolerància a l'estrès i a la frustració depèn de les següents característiques:

- Temperament individual

- Suport social

- Capacitat d'adaptació

- Propòsit que cadascú assigna a la seva vida

La capacitat natural d´adaptació fa que el plaer o el dolor (que ens produeix un canvi sobtat, positiu o negatiu), per intens que sigui, minvi amb el pas del temps.

Per adaptar-se saludablement als canvis relacionats amb l'envelliment cal:

- Adaptar-se a poc a poc a una perspectiva diferent del temps.

- Acceptar la inalterabilitat de la vida ja viscuda.

- Reconciliar-se amb els conflictes que no es van resoldre i amb errors que no es van rectificar.

- Mantenir relacions estimulants amb altres persones grans i petites: participar en la vida dels éssers estimats.

- Adoptar un estil de vida raonablement independent i actiu.

La gent gran que conserva actius el cos i la ment, que s'esforça per aprendre coses noves i que es comunica, experimenta una vellesa més gratificant.

A dalt

Igual que la trajectòria tortuosa i impredictible que segueix la fulla en caure de l'arbre, el nostre viatge pel món està esquitxat d'esdeveniments afortunats que ens alegren i de successos penosos que ens commouen.

L'estudi dels efectes dels canvis sobre els éssers humans ens situa, d'una banda, davant de la nostra fragilitat enfront de determinats avatars de la vida. D'altra banda, tanmateix, ens mostra que la majoria d'homes i de dones, grans i petits, s'adapten sanament a les vicissituds que creuen el seu camí. Tal vegada no pot ser d'altra manera. No és fàcil de concebre la supervivència d'una espècie tan intel·ligent i tan traçuda com la nostra sense que la majoria dels seus membres superi les adversitats i senti que val la pena de viure.

Se m'acut que, abans d'entrar de ple en el tema d'aquesta conferència, potser hauríem de brindar pels nostres avantpassats que van viure fa molts mil·lennis. Perquè la veritat és que gràcies al seu entusiasme, a la seva esperança, a la seva tenacitat, al seu enginy i a l'impressionant desenvolupament que van impulsar, podem dir que mai no hem viscut tant ni tan sanament com ara. A més, ningú millor que ells personifica el lema d'aquest programa de salut: "La vida és canvi. El canvi és vida".

M'imagino que, en el moment que els homes i les dones d'un ahir tan llunyà van adquirir la consciència d'ells mateixos i del seu entorn, se'ls va encendre la cara amb un enorme somriure i van saltar d'alegria. El motiu de la seva joia incontenible fou que van intuir que els havia tocat la gran sort de viure en un món fèrtil i hospitalari, on no només podrien alimentar-se i subsistir, sinó a més posar en pràctica els seus talents naturals i gaudir, amb els seus éssers estimats, de totes les coses bones que la terra els oferia.

En molts sentits, l'existència dels nostres ascendents antediluvians no era gens fàcil. S'havien d'aixoplugar constantment de les forces implacables de la natura i de les escomeses de les feres famolenques que els assetjaven. Tot i aquestes dificultats, estic segur que mantenien una admirable inclinació per veure les coses tot tenint-ne en compte els aspectes més positius i que gaudien d'un tarannà esperançador. La raó és que aquests trets formaven part del seu instint de conservació, del seu bagatge genètic i es transmetien de generació en generació.

I és que, gràcies a la força de selecció inexorable, encarregada d'afavorir les qualitats físiques i mentals útils per a la conservació de l'espècie i de descartar las inservibles, els nostres ancestres disposaven d'unes cordes vocals melòdiques, d'un cos àgil, de mandíbules dentades i robustes, i de mans traçudes i potents. Però a més comptaven amb una actitud optimista envers ells mateixos i les seves circumstàncies, que els protegia i els ajudava a lluitar sense desmoralitzar-se contra les agressions del medi.

La disposició positiva també els motivava a fer realitat les seves il·lusions. Per això, en comptes d'acontentar-se de viure en coves i d'esperar passivament els efectes del lent procés evolutiu natural, els nostres inconformistes i enginyosos predecessors van decidir d'accelerar el progrés de la humanitat. Entre els beneficis primerencs de la seva resolució hi ha l'agricultura, la domesticació d'animals, la construcció de les primeres ciutats, el descobriment de l'escriptura, i la florida de les idees, de les ciències i de les arts, que componen el que anomenem civilització.

Amb el temps, no van tardar a sorgir centenars de savis que van conrear les arrels de la raó i del coneixement, i que van desxifrar les lleis de l'univers. Simultàniament, un exèrcit d'inventors genials es va encarregar d'aplicar les teories científiques a la pràctica. Entre els fruits prodigiosos de la seva tasca creativa tenim les vacunes, els antibiòtics i altres remeis miraculosos contra epidèmies i malalties mortíferes, i una llista inacabable d'aparells sorprenents, com ara la impremta, la llum elèctrica, el motor d'explosió, el telèfon, la rentadora, la televisió o Internet. Tots aquests avenços no només van sumar anys a la vida del gènere humà, sinó que a més van afegir benestar als anys.

Resulta curiós, de tota manera, que la majoria de la gent no reflexioni gairebé mai sobre l'increïble progrés que ha experimentat la nostra qualitat de vida al llarg dels segles. De fet, la idea del poeta que qualsevol temps passat fou millor, és molt popular. Sembla que gairebé sempre idealitzem l'ahir i reivindiquem l'"honor" de viure en els moments més desafortunats de la nostra història.

És obvi que encara hi ha pobles que viuen subjugats per les malalties, la pobresa, la violència i les injustícies socials. Però no és menys evident que fins fa poc la mort rondava per totes les llars del planeta molt més del que avui volten la depressió, el càncer, el divorci i l'atur plegats. En la meva opinió, no hi ha res més responsable de la glorificació i de l'enyorança del passat que una mala memòria. Per això recomano fer una breu reflexió històrica de tant en tant.

Un cop fet aquest brindis d'agraïment als nostres avantpassats, que amb els seus esforços i creativitat ens han lliurat de moltes tempestes i ens han obert el camí per cercar la felicitat, passem a analitzar l'adaptació de les persones als canvis.

Els éssers humans reaccionem constantment a les exigències del nostre cos i del nostre entorn. La calor ens fa suar i el fred, tremolar, els embussos de trànsit ens exasperen, els ofecs de diners ens desvetllen, els rebuigs sentimentals ens entristeixen i les malalties ens intimiden. També és veritat que hi ha fets estressants que ens fan vulnerables a les depressions, a les malalties del cor, a les infeccions i als trastorns digestius. Però la gran majoria dels canvis de la vida ens afecten temporalment. No poques nits ens anem a dormir amoïnats i l'endemà ens despertem alegres.

Tenim una enorme aptitud per ajustar-nos a les circumstàncies més inesperades i recuperar-nos de les conjuntures més extremes. Per exemple, nombrosos estudis sobre els efectes dels bombardejos diaris de Londres durant la Segona Guerra Mundial demostren que els londinencs s'organitzaven el dia a dia, mantenien la calma, anaven a treballar i fins i tot es permetien el bon humor explicant acudits de nit, en els refugis.

La gamma de canvis que ens poden afectar físicament i mental és molt diversa. Uns canvis són esperats, com el casament d'un fill que de fa anys manté una relació de parella estable, el trasllat que hem planejat durant mesos o la mort d'un parent de 90 anys que feia sis mesos que estava en coma a causa d'un mal terminal. També hi ha canvis inesperats o imprevistos, com el descobriment que la parella ens enganya, un accident de cotxe o que se'ns cremi la casa en un incendi. Els canvis sobtats ens agafen totalment per sorpresa, com un atac de cor, un terratrèmol o la mort fulgurant d'alguna persona propera. En canvi, els canvis progressius evolucionen lentament, com l'envelliment natural o l'acomiadament d'una feina on duiem molt de temps enfrontant-nos seriosament amb la cap. Uns canvis són transitoris o passatgers, per exemple una fractura d'un braç per culpa d'una caiguda, l'embaràs, un disgust familiar o que el nostre equip favorit perdi un partit. Altres esdeveniments tenen conseqüències permanents, com ara la jubilació, la diabetis o el divorci. Tots patim contratemps trivials que no afecten la nostra vida a llarg termini, com una avaria del televisor que ens impedeix de veure el nostre programa favorit o que se'ns faci malbé el menjar tenint convidats a casa. Però també vivim canvis significatius, de gran importància, que alteren el nostre estil de vida, com el naixement d'un fill o la mort de la parella.

Finalment hi ha experiències traumàtiques, com quan som víctimes d'un greu desastre natural, d'una guerra o patim maltractaments a la llar. Aquestes calamitats poden ser tan aclaparadores que causin allò que en psiquiatria anomenem estrés postraumàtic. Els símptomes més típics d'aquest trastorn inclouen els sentiments d'indefensió i de terror, l'assetjament de la ment pels records més estremidors del fet, els malsons, la tensió nerviosa, la depressió i les fòbies. Les persones afligides per un trauma reaccionen amb irritabilitat a provocacions sense importància, tenen dificultats per agafar el son i viuen durant molt de temps obsessionades pel que els ha passat.

Hem de tenir en compte que les desgràcies no ens afecten a tots de la mateixa manera. El grau de patiment que resulta insuportable per a uns, pot ser tolerable per a uns altres. A més, els efectes psicològics d'una desgràcia també poden ser diferents en una mateixa persona segons l'edat, les circumstàncies i l'estat d'ànim.

Entre els fets que causen més dolor destaca el decés de la parella o d'un fill. Els adults que perden la parella se senten primer abatuts per la confusió i després aclaparats pel dol. Molts intenten desesperadament ajustar-se a una realitat per a la qual no hi ha preparació. El record desconsolador es transforma en un enorme forat on cerquen sense descans la persona estimada desapareguda, que precisament perquè és absent, és sempre present. Quan mor un fill l'impacte és especialment comprensible i demolidor. Tots els pares que perden un fill tracten inútilment de trobar el significat del que ha passat.

Tret de casos extrems, la durada dels efectes d'aquestes pèrdues terribles no passa de dos anys. Amb tot, no podem pas negar que hi ha persones que queden marcades permanentment i que fins al final dels seus dies presenten un balanç negatiu en les seves vides.

Les ruptures de relacions de parella importants són processos personals durs i angoixants, que sovint malmeten la salut física i minen l'estabilitat emocional dels protagonistes. Precisament els experts en salut pública fan servir l'índex de divorcis d'un país per planificar determinats serveis sanitaris, atès que les persones que estan en procés de trencar el seu matrimoni, comparades amb la població general, pateixen més depressió, alcoholisme, hipertensió, infeccions i trastorns digestius.

Això no obstant, la majoria de les parelles que decideixen partir peres perquè les seves relacions infelices són incurables, troben la llum al final del túnel del divorci. La ruptura es converteix, per a aquestes parelles, en l'única medicina que els permetrà algun dia de gaudir d'una nova relació feliç. Gairebé totes les persones que es divorcien, aviat somnien de trobar una nova parella. Moltes -quatre de cada cinc als Estats Units d'Amèrica- contrauen un nou matrimoni abans que passin tres anys. En aquest sentit, la separació suposa un canvi, però també continuïtat, un final i un començament, l'esfondrament d'ideals frustrats i un doll de noves il·lusions.

Pel que fa als canvis relacionats amb la salut, resulta curiós que les malalties ens torben més del que ens alegra la bona salut. Un cos i una ment sans no són una garantia de felicitat, però sí que ens ajuden a buscar-la. La veritat és que sempre hi ha hagut persones excepcionals molt sofertes, que veuen en el turment de la malaltia el peatge de la fortalesa espiritual. Emperò el més normal és que el dolor, la incapacitat, l'angoixa o la dependència, tant si som nosaltres els afectats com si es tracta d'éssers estimats, absorbeixin la nostra energia i esgotin els nostre entusiasme per perseguir la felicitat.

Els éssers humans posseïm una fortalesa increïble per superar els mals més afeblidors. És ben coneguda la tendència de molts malalts a acceptar les seves limitacions i a basar el seu grau de felicitat en les possibilitats de gaudir del present, i no en el que podia haver estat i no és. De fet, el benestar subjectiu de malalts crònics de diabetis, d'hipertensió, d'artritis o d'asma, és molt semblant al de persones sanes. I no són poques les persones que, després de perdre facultats físiques i mentals, no només recuperen el seu nivell de satisfacció normal, sinó que fins i tot ressorgeixen més madurs i equilibrats.

Sembla increïble, però la majoria de les víctimes d'accidents d'automòbil que pateixen una lesió de la medul·la espinal paral·litzant i irreversible, al cap de dos anys han recuperat el grau de satisfacció amb la vida que tenien abans del sinistre. Un estudi recent informava sobre el grau de joia d'un grup de seixanta infants que, essent menors de 14 anys, van sobreviure a cremades massives del 70 % del cos i que presentaven deformacions i limitacions físiques impossibles de corregir. El grau de felicitat que sentia aquesta mainada era, dos anys després de l'accident, molt semblant al d'un altre grup de criatures, que no tenia problemes físics.

Com a incís recordaré que la tendència a tornar al nostre grau normal de satisfacció amb la vida també es manifesta després d'un canvi positiu. Per exemple, els estudis sobre els afortunats que guanyen milions a la loteria o a les travesses demostren que, tret del cas de persones molt pobres, la majoria dels guanyadors no se sent més feliç un any després del cop de bona sort.

Quant als canvis en la feina, està demostrat que la pèrdua inesperada del lloc de treball suposa gairebé sempre un cop dur per a les persones. Els afectats i la societat solen interpretar l'acomiadament com un fracàs. A més de l'impacte negatiu que pugui tenir sobre la seguretat econòmica de la persona i de la família, la interrupció involuntària malmet l'autoestima, la confiança i el sentit de control de la pròpia vida.

La jubilació forçosa constitueix una causa d'ansietat i de desànim per a les persones per qui la feina representava la font principal de gratificació personal i de reconeixement social duarant la major part de la seva vida. Moltes persones veuen la jubilació com la retirada forçosa de la vida. Per això és tan important que la societat ofereixi alternatives a les persones jubilades, perquè qui ho vulgui tingui l'oportunitat de participar en projectes, d'ampliar la seva formació, de potenciar les seves habilitats i de contribuir a causes rellevants.

Un canvi progressiu inevitable és l'envelliment. És cert que l'envelliment del cos i dels sentits redueix a poc a poc la nostra llibertat d'acció, mentre que els òrgans interns ens criden l'atenció amb les seves avaries i les limitacions econòmiques restringeixen sovint la capacitat de prendre decisions lliurement. Però també és veritat que les connotacions negatives i els prejudicis socials que avui envolten la vellesa no ajuden a adaptar-nos a aquest canvi esperat i progressiu natural. Això no obstant, cada dia hi ha més gent gran que converteix el pas dels anys en una experiència de participació, de saviesa i de joia.

No oblidem que allò que de veritat ens pertorba no són els canvis relacionats amb l'edat, sinó el significat que li donem al pas dels anys.

El component genètic de la nostra capacitat d'adaptació es reflecteix en la constitució que portem al món en néixer. Qualsevol que hagi observat el temperament dels nadons haurà pogut constatar que no n'hi ha dos d'iguals. Uns són actius, uns altres, molt tranquils; uns són cautelosos i uns altres, molt expressius. La constitució dels petits depèn dels gens que reben del seu pare i de la seva mare, tot i que les vicissituds de l'embaràs també hi poden influir. Per això els bessons idèntics o univitel·lins, que porten exactament els mateixos gens, són tan semblants. S'assemblen no només en el físic, sinó també en les aficions, en la predisposició a certes malalties i en molts aspectes de la seva manera de ser. La seva semblança és sorprenent encara que hagin crescut separats en cases diferents des del naixement.

De tota manera, es calcula que els factors genètics controlen només un 30 % de la capacitat d'adaptació de les persones. Això vol dir que la major part depèn del que ens passa després de néixer. En el fons, la nostra veritable herència és la pròpia capacitat de fer-nos a nosaltres mateixos no com a esclaus d'un destí marcat a l'ADN, sinó com a forjadors d'aquest destí.

La nostra capacitat d'adaptació està relacionada amb la gran plasticitat o capacitat de transformar-se que té el cervell humà, que al capdavall és on es couen els nostres pensaments, les nostres emocions, les nostres actituds i el nostre caràcter o personalitat. Des de que naixem fins que madurem, la grandària del cervell es quadruplica. Els gens dirigeixen el procés de desenvolupament del cervell fins que venim al món, però un cop hem nascut, la influència del medi predomina en la formació dels circuits i entramats de neurones que configuren la nostra matèria grisa.

La formació sana de la personalitat requereix la satisfacció de certes necessitats essencials durant la infància: aliment, seguretat, caliu humà i estímul per part d'adults estables i afectuosos. Un entorn familiar protector, amorós i estimulant nodreix molts dels ingredients que ens ajudaran a superar les vicissituds de la vida, inclosos la confiança, l'autoestima, l'optimisme, la sensació de control de l'entorn i el sentit de pertinença a un grup. En canvi, sota unes condicions perjudicials d'abandonament, d'inseguretat, de privació i de manca d'afecte, les criatures tendeixen a adoptar un tarannà malfiat, dubitatiu, pessimista i temerós que els dificultarà l'adaptació. És indubtable que, des del moment de néixer, els estímuls saludables i nocius de l'ambient i els canvis donen forma a les nostres vides.

A continuació descriuré els ingredients de la personalitat o de la manera de ser que afavoreixen la capacitat d'adaptació als canvis i ens protegeixen dels efectes perjudicials dels infortunis.

Autoestima. Tenir una bona opinió d'un mateix és un element molt important. L'autoestima més beneficiosa és la que es basa en l'acceptació genuïna de les nostres capacitats i limitacions, en la satisfacció dels èxits legítims, en la il·lusió enfocada cap a objectius distants però assolibles. Una pregària antiga descriu molt bé aquest do com "la gràcia per acceptar amb serenitat les coses que no podem canviar, el valor per canviar les coses que podem canviar i la saviesa per distingir unes de les altres".

Control sobre la nostra vida. Un altre component essencial de la nostra manera de ser que ens ajuda a superar les adversitats és la sensació que controlem la nostra vida. Quan pensem que dirigim el nostre destí, que manem sobre les nostres decisions i el nostre temps, o que escollim els viaranys que marcaran el nostre pas pel món, ens sentim més confiats i esperançats a l'hora d'adaptar-nos a un canvi o de superar una desgràcia. Les persones que senten més que tenen el control, solen fer front a la vida amb il·lusió i confiança, estan inclinades a dir "sí" als nous reptes que se'ls presenten i viuen un major nombre de situacions gratificants que les persones que no senten que controlen el seu destí.

Tarannà comunicatiu . Una personalitat sociable i extrovertida també ens protegeix dels efectes perniciosos d'alguns canvis. El motiu és que, quan ens sentim atemorits davant d'una adversitat, ens ajuda el fet de connectar-nos amb altres persones i de rebre suport emocional.

Disposició optimista. L'optimisme influeix positivament sobre les nostres percepcions i explicacions. Els homes i les dones de tarannà optimista, en general s'adapten millor als canvis que les persones propenses a jutjar les coses per la banda desfavorable.

Un vell proverbi diu que "res no és veritat ni mentida, tot és segons el color del cristall amb què es mira". Les perspectives optimista i pessimista solen contrastar-se amb la prova de l'ampolla d'aigua. Aquesta prova consisteix a mostrar una ampolla plena d'aigua fins a la meitat a persones assedegades. Mentre que les optimistes s'alegren en veure l'ampolla mig plena, les pessimistes es preocupen perquè veuen l'ampolla mig buida. Optimistes i pessimistes veuen la mateixa ampolla, però interpreten de forma molt diferent allò que veuen.

Els individus que fan servir l'estil optimista per explicar les coses, quan són colpejats per alguna adversitat tendeixen a pensar que es tracta d'un inconvenient passatger, que el seu impacte afecta un aspecte concret i limitat de la seva vida i que no és culpa d'ells sinó una conseqüència de les circumstàncies o de la mala sort. En canvi, davant de les situacions d'alegria, els optimistes són propensos a creure que la bona fortuna perdura, que els seus efectes beneficiosos s'estenen a totes les facetes de la seva vida i que la causa de la seva benaurança rau en ells mateixos.

Els pessimistes expliquen les coses de forma oposada. Tendeixen a considerar els infortunis com a fets permanents, pensen que tenen un impacte general i que la culpa és primordialment d'ells. Davant de les bones notícies, tanmateix, tendeixen a considerar-les passatgeres, excepcionals o fruit de les circumstàncies i que ells no han contribuït a produir-les.

Examinem, per exemple, la manera com la Maria explica una discussió que va tenir amb en Joan, el seu marit, després que ell arribés a casa de mal humor, de la feina: "alguna cosa li deu haver passat al Joan a la feina perquè avui estigui de tan mala lluna". Aquesta explicació és optimista, perquè limita el problema a una circumstància concreta. En canvi les explicacions pessimistes tendeixen a generalitzar: "en Joan és una persona de mal caràcter i mai no canviarà".

Com més optimista és la persona, més utilitza explicacions que limiten o encapsulen l'impacte de les desgràcies, de manera que no interfereixin amb altres parcel·les de la seva vida. Per exemple, després d'escoltar aquesta conferència i que no els hagi agradat, l'assistent optimista limita la seva conclusió a "aquesta xerrada del doctor Rojas Marcos ha estat avorrida", mentre que l'assistent pessimista generalitza la seva explicació i conclou: "les conferències no serveixen per res".

L'explicació optimista també es caracteritza per no sobrecarregar de responsabilitat o de culpa la persona. Per exemple, el jove universitari que s'explica el suspens en un examen pensant "realment no he estudiat prou les darreres setmanes", és més optimista que el que interpreta el seu fracàs escolar dient-se "sóc incapaç, no serveixo per res, mai no arribaré enlloc".

Davant dels fets afortunats l'explicació optimista tendeix a generalitzar i la pessimista, a limitar-ne les causes i efectes. Per exemple, després que el cap l'informi que rebrà un augment de sou per la bona feina, el treballador optimista es diu: "no m'estranya la decisió, perquè sóc una persona molt competent i creativa". En canvi la reflexió del treballador pessimista és: "no se què m'haurà vist, però aquesta vegada he tingut bona sort". Igualment, és més optimista l'enamorat correspost que opina "entenc que estigui enamorada de mi, sóc atractiu, romàntic, llest i tinc moltes coses per oferir", que qui s'explica la seva felicitat amorosa pensant "quina sort, espero que tardi molt a conèixer-me de veritat".

Visió esperançadora del futur. Moltes persones que suporten enormes privacions i patiments es mantenen animades gràcies a la confiança que allò que desitgen es farà realitat. La perspectiva esperançada del futur modera les nostres ansietats, amorteix els nostres desenganys i fa més suportables les càrregues que ens imposa la vida. De fet, l'esperança és el remei més eficaç per alleujar els efectes dels canvis més afeblidors i feixucs. M'imagino que per això, segons el mite, l'esperança va sorgir de la capsa de Pandora juntament amb els mals que Zeus hi havia guardat per castigar els mortals pels coneixements que Prometeu els havia donat.

D'una banda, l'esperança configura una perspectiva positiva del futur en general que ens ajuda a mantenir-nos segurs i confiats. D'altra banda, l'esperança es reflecteix en les il·lusions que les persones amaguen quan es plantegen de superar obstacles concrets, des de dificultats econòmiques fins a la millora d'una relació que no va bé. En aquest sentit, l'esperança ens motiva a concentrar els nostres esforços i a fer plans concrets per assolir les fites que ens marquem.

Valoració positiva del passat. La consciència de qui som, de la nostra autobiografia, es forma majoritàriament de records. Les reminiscències de l'ahir influeixen en la nostra definició de qui som avui. Moltes persones tendeixen a guardar i a evocar preferentment els bons records, els èxits del passat, les relacions enriquidores, les experiències gratificants. Aquestes memòries, al seu torn, afavoreixen la seva confiança en el present i en el futur. Una valoració positiva dels desafiaments passats estimula la voluntat que ens empeny a aconseguir objectius que desitgem i fomenta pensaments encoratjadors com "jo puc", "ho intentaré", "estic preparat per fer-ho" o "tinc tot el que cal per aconseguir-ho".

La valoració positiva del passat aporta un benefici especial a la gent gran, per qui el futur es contrau i el passat es revaloritza. Amb el decurs dels anys és important de poder repassar amb benevolència l'ahir, d'acceptar la inalterabilitat de la vida ja viscuda i de reconciliar-se amb els conflictes que no es van resoldre o els errors que no es van rectificar.

Aprendre a millorar la nostra aptitud per superar amb èxit les adversitats és possible gràcies a l'educabilitat o maleabilitat natural que posseïm els éssers humans. Aquesta qualitat ens permet de fomentar emocions, actituds i conductes, així com d'aplicar fórmules que ens facilitin l'adaptació sana als canvis. Tot seguit esmento les estratègies que he trobat més útils.

Conèixer-nos a nosaltres mateixos. Resulta obvi que com millor ens coneixem més fàcil ens resulta identificar correctament els canvis que ens afecten i que ens plantegen més dificultat a l'hora de superar-los. El coneixement de qui som, de les nostres virtuts i limitacions, també ens ajuda a reconèixer els trets de la nostra personalitat que ens convé de conrear per millorar la nostra capacitat d'adaptació. A més, el coneixement personal ens ajuda a aprendre de les experiències passades i a adquirir una visió raonable de les nostres possibilitats.

Estar informats. Tant si es tracta d'una malaltia com d'un desastre natural, el que ens imaginem és gairebé sempre pitjor que la realitat. Assabentar-nos de què és el que ens està passant i quina és la millor manera de respondre a la situació pot resultar-nos dolorós, però ens ajuda a mantenir els peus a terra. Per exemple, segons la meva experiència, el pitjor enemic de molts malalts greus no és tant l'amenaça de la mort com els seus temors imaginaris i el silenci i el dissimul de les persones que els envolten. La informació equilibrada que separa els fets de les especulacions és la més beneficiosa. Paral·lelament, la comunicació franca i esperançadora del metge evoca seguretat, ànim i cooperació amb el tractament del pacient.

En general, els pitjors patiments es fan més suportables si comptem amb la perspectiva que dóna el conèixer-ne les causes i efectes, i amb el consol que provoca el compartir la nostra situació amb els nostres éssers estimats. També ens alleuja el saber que, sovint, quan ens sentim aclaparats per una adversitat, les nostres emocions, encara que ens semblin aberrants, no són més que una reacció normal davant d'una situació anormal.

Formular una explicació optimista. Estar ben informats no vol dir enfocar els inconvenients dels canvis, sinó tot el contrari. Com ja he descrit en parlar de l'optimisme, el nostre estil d'explicar les coses que ens passen influeix en el nostre estat d'ànim i en la nostra capacitat d'adaptar-nos a les noves circumstàncies. Tots podem aprendre a interpretar els avatars de la vida sense exagerar-ne ni generalitzar-ne les causes i efectes i sense arribar a conclusions globals que no ens deixen cap sortida. I no oblidem que la màxima optimista més antiga és el fet comprovat que, davant de les adversitats, gairebé sempre podem concloure amb allò de "d'un gran mal en surt un gran bé".

Comparar la nostra situació a la baixa. Una altra estratègia que ens ajuda a superar adversitats és la comparació. Quan ens sentim amenaçats o agredits és bo de comparar-nos amb persones o situacions que estiguin en pitjors condicions que nosaltres. Després d'un desastre natural, molts damnificats es consideren afortunats si es comparen amb persones que han patit danys més grans. Expressions com "podia haver estat molt pitjor" o "almenys no sóc l'únic" ens ajuden a suportar l'angoixa que produeixen els accidents inesperats.

Parlar i cercar suport. Gràcies al llenguatge, cap ser humà és una illa. A través de la parla podem compartir il·lusions i alliberar-nos dels temors i les angoixes que pertorben el nostre equilibri emocional. Conversar sobre el que ens passa i expressar el que sentim en un ambient comprensiu i segur, encara que remogui els records desagradables i produeixi angoixa i tristesa, permet que un canvi dolorós es pugui integrar en la resta de la nostra biografia. Per aquestes raons, és aconsellable, quan ens hi sentim preparats, compartir l'experiència amb els nostres éssers estimats i amb persones de confiança. Narrar verbalment o per escrit el que ens passa i el que sentim és una forma sana d'organitzar els pensaments, de treure'ls intensitat emocional i d'apaivagar la tensió nerviosa i la por.

Alimentar l'esperança. Es diu que l'esperança és el pa de l'ànima. Davant dels canvis més penosos, tots necessitem promeses d'alleujament. Unes vegades aquestes ofertes de consol provenen dels nostres éssers estimats, unes altres de compassius experts en el dolor que ens afligeix, però no poques vegades l'esperança procedeix de l'esfera espiritual del nostre món interior, de les nostres veus internes.

Les creences religioses ajuden molta gent a tolerar millor els canvis permanents, com ara la mort d'un ésser estimat. Sovint la religió connecta la persona amb una comunitat comprensiva i benevolent, fomenta l'acceptació dels contratemps, ofereix un focus de llum més enllà d'un mateix i presenta una perspectiva més acceptable de les tragèdies de l'existència. Això no obstant, la nostra espiritualitat no ha d'incloure necessàriament dogmes religiosos, ni tan sols els conceptes d'ànima immortal o d'una altra vida. L'espiritualitat és un sentiment gratificant de connexió emocional profunda i assossegada amb quelcom que es troba fora de nosaltres. Aquesta cosa també pot pertànyer al món humà, pot ser una causa com la solidaritat, la pau o la bondat, o pot ser el resultat d'una sintonització especial amb la natura o fins i tot amb l'univers mateix. No poca gent que pateix grans desgràcies s'anima quan extrau esperança de la brisa del mar, de l'aroma del bosc o de la immensitat de la muntanya.

Restablir la rutina diària. Els petits plaers i l'humor. Una fórmula que ens ajuda a adaptar-nos als canvis importants és continuar amb els nostres hàbits i costums dins del que es pugui. Els plaers senzills també ens protegeixen de l'ansietat que provoquen les contrarietats. Per exemple, trobar-nos amb amics, cuinar, fer un passeig pel parc, anar a comprar -encara que no comprem res-, adobar coses de casa, tenir cura del jardí, llegir un llibre o escolar una música agradable. En paraules del poeta libanès Khalil Gibran, "en la rosada de les coses petites, el cor troba la seva alba i es refresca". D'altra banda, totes les experiències plaents, per intenses que siguin, gairebé sempre són fugaces. Per això, com diu el psicòleg David Myers, "si gaudim pujant, la satisfacció durarà més si anem per les escales que si fem servir l'ascensor".

I no oblidem el poder protector del sentit de l'humor. La seva funció primordial és alleujar-nos la tensió emocional i descarregar la inseguretat. Fins i tot l'humor negre és saludable. Actua de purgant psicològic que ens allibera d'obsessions destructives. La gran virtut de l'humor és que ens alegra la vida i possiblement també la prolonga.

Sortir i fer exercici. Sortir de casa i fer exercici, si pot ser amb altres persones, disminueix l'estrés i ens revitalitza. L'evidència dels beneficis de l'activitat física quan ens enfrontem als canvis és tan convincent que, en la meva opinió, tots hauríem d'apuntar-nos al "moviment del moviment". Només vint minuts d'activitat moderada al llarg del dia són suficients.

Mantenir actives la ment i la sociabilitat. Per mantenir-nos en forma és important exercitar diàriament les facultats de l'ànima: la memòria, l'enteniment i la voluntat, així com la nostra capacitat de relacionar-nos amb els altres. Una recepta que recomano és la de Simone de Beauvoir: "fixar-nos metes que donin significat a la nostra existència, dedicar-nos a persones, grups o causes; submergir-nos en el treball social, polític, intel·lectual o artístic, participar en la vida dels altres a través de l'amor, de l'amistat o de la compassió".

Aprofitar els recursos de la ciència. Finalment, no hem d'oblidar de beneficiar-nos del progrés i d'aprofitar-nos dels recursos que ens ofereix la ciència per facilitar la nostra adaptació als canvis i superar moments de dificultat. La gran majoria dels avenços tecnològics, des del telèfon fins a Internet, passant pel cotxe, la televisió, el rentavaixelles o l'aire condicionat, fan més suportable la nostra existència, faciliten el benestar i amplien les nostres possibilitats d'experimentar moments feliços.

Avui també tenim al nostre abast la medicina de la qualitat de vida. Es tracta d'una medicina que ha creuat la frontera de les malalties per ajudar-nos a fer més suportable la nostra ineluctable caducitat. Comptem amb tècniques cosmètiques i remeis eficaços que endarrereixen les arrugues de la cara, estimulen una visió més alegre del món als melangiosos, indueixen la son als desvetllats, alleugen la timidesa, retornen als calbs el cabell i restauren el vigor sexual a molts homes impotents. És veritat que aquests fruits de la ciència no ens donen la felicitat, però sí que poden facilitar-nos el camí per cercar-la.

Voluntariar. Les feines voluntàries són un mitjà per mantenir-nos actius físicament i mentalment, i per conviure i gaudir de relacions afectuoses. I està demostrat que la bona convivència constitueix un antídot eficaç contra els efectes nocius de moltes calamitats. Les persones que se senten part d'un grup solidari -bé sigui d'una parella, la família, les amistats o una organització els membres de la qual s'identifiquen i es donen suport mútuament- expressen un grau de satisfacció amb la vida més alt i superen les adversitats molt millor que les que es troben aïllades o no tenen una xarxa social de suport emocional.

Prestar-nos voluntàriament a ajudar els altres estimula en nosaltres l'autoestima, indueix el sentit de la pròpia competència i ens recompensa amb el plaer de contribuir a l'alegria dels nostres semblants. Les persones que es consideren socialment útils o que senten que tenen un efecte positiu sobre la vida d'altres pateixen menys l'ansietat, dormen millor, abusen menys de l'alcohol o de les drogues i persisteixen amb més fermesa davant de les atzagaiades quotidianes, que les que se senten inútils o ineficaces.

Diversificar les parcel·les de felicitat. Està demostrat que una certa diversificació i compartimentació de les parcel·les d'on extraiem la nostra felicitat ens protegeix dels efectes dels canvis negatius. Per exemple, la satisfacció que sentim amb la tasca que fem a la llar familiar amorteix el cop d'un fracàs a la feina. La ruptura d'una relació important és menys devastadora si la persona sent que té bons amics. Una ocupació gratificant pot tenir una influència molt positiva i alimentar l'autoestima en una dona que està en procés de divorciar-se. En la meva opinió, igual que els inversors no col·loquen tot el seu capital en un sol negoci, no hem d'esperar assolir tota la felicitat seguint un sol camí.

Des dels orígens de la humanitat, els homes i les dones hem cercat sense descans la felicitat. Aprendre a viure contents i a treure de la vida el millor que ofereix és, amb certesa, una inversió rendible. Tothom pot fomentar els trets positius de la personalitat i aprendre hàbits eficaços que l'ajudin a superar saludablement les adversitats de la vida. Ara bé, aquesta tasca exigeix esforç i tenacitat. Requereix coneixement de nosaltres mateixos, una dosi generosa d'entusiasme i flexibilitat, així com l'aplicació d'estratègies optimistes i la pràctica quotidiana de les nostres facultats físiques, mentals i socials.