Vivim indubtablement una època molt interessant, marcada per uns contrastos terribles. D'una
banda, el progrés científic i tecnològic és al·lucinant i tots nosaltres
gaudim, en alguna mesura, d'aquests avenços meravellosos. D'altra banda vivim en un món cada
dia més perillós i violent; l'home continua sent un llop per a l'home i pel que sembla
no som ni una miqueta millors. Per què? Com és possible que, amb el que tenim, no
sapiguem ser una mica més pacífics i tolerants els uns amb els altres? És evident que el
progrés que hem assolit grinyola per alguna banda. Hem tingut cura, i molta, del món
extern, material, però hem ignorat la dimensió interior de nosaltres mateixos.
Tenim un concepte de la vida molt pobre. Entenem, per exemple, que tenir salut consisteix a no patir
cap malaltia física. La salut física és, sens dubte, una dimensió
important d'estar sans, però podem estar sans físicament i estar molt malalts
emocionalment. Estar deprimits, obsessionats, ressentits, patir angoixa o mal humor constant,
són símptomes d'una salut molt pobre, de mala salut emocional. Sabem que les emocions
negatives ens amarguen la vida igual o pitjor que les malalties físiques. Les emocions
enterboleixen la ment i, quan ens trobem malament, pensem, lògicament, molt malament. Pensem
malalment dels altres, del món i de nosaltres mateixos; som agressius i poc tolerants o, al
contrari, ens aïllem del món i ens compadim de nosaltres mateixos. Els estats mentals afecten
profundament la nostra vida, són filtres a través dels quals mirem el món i
encara que estiguem sans físicament, si no ens sentim en pau, si estem enutjats o tristos, tot
ho acabem veient negre. És important saber que la salut ha de ser integral, és a dir, ha
d'integrar aquests tres cossos: el físic, l'emocional i el mental.
La salut espiritual és un estat de consciència que engloba i harmonitza la totalitat del
nostre ésser. Quan tenim una bona relació amb el propi cos, fins i tot el dolor
és més tolerable. Si el nostre estat d'ànim és serè i conformat,
les penes del cos es porten millor. I igualment, quan tenim una bona escolta del nostre món
intern i podem fer-nos càrrec de les nostres emocions, podem viure les dificultats amb menys
angoixa i més comprensió. La cura i el desenvolupament d'aquesta actitud madura i
benèvola envers nosaltres mateixos -i si la tenim envers nosaltres la tindrem envers els
altres- és el que anomenem "salut espiritual".
"La major evolució del nostre temps és el descobriment que, en canviar l'actitud
interna de la nostra ment, canvia la realitat exterior", afirma un filòsof
nord-americà, Williams James. Doncs bé, d'això es tracta: d'ocupar-nos de la
pròpia ment, de guarir l'actitud interna i així canviar la nostra realitat exterior.
Això és salut. Perquè quan parlem, a la nostra edat, de salut, no parlem de
recuperar la salut física o la vitalitat perduda, tampoc de salvar-nos o de no morir. Parlem
d'integrar els cossos que som a fi i efecte de viure més plenament la vida que encara tenim per
davant i de preparar-nos convenientment per al final que ens espera a tots: morir.
Per a poder ocupar-nos realment de la nostra salut espiritual, és important tenir clar que
l'enemic no és la mort. La mort és un final de cicle necessari perquè la Vida
mateixa continuï el seu camí. L'enemic és la por. L'únic que s'ha de témer
és el temor. Mahatma Gandhi, un gran guerrer espiritual, deia que la gosadia és el
primer requisit de l'espiritualitat. Si no desenvolupem el coratge d'encarar les nombroses pors que
se'ns posen al davant, continuarem vivint de manera covard. "La covardia -diu Stephen Levin-
és viure d'esquena a la realitat, viure com si la mort no existís".
Tots sabem que "la vida és una malaltia que es contrau només de néixer i de
pronòstic necessàriament mortal", "una barca llançada al mar i que
naufragarà".Quin sentit té aquesta vida? En la societat materialista on hem
crescut, el caràcter efímer i preciós de la vida, el seu Sentit profund, no es
valora. Al contrari, els valors que imperen al món són clarament adolescents i si un ja
no és jove, eficient i exitós, està, diguem, passat de moda, relegat a una vida
inútil i banal. Però no sempre ha estat així i encara avui, en algunes cultures,
no és així. En les societats on es manté un vincle viu amb la natura, la tercera
edat és una edat preciosa, valorada i respectada per tothom; és l'etapa adient per a
desenvolupar la saviesa. La saviesa és una de les poques coses que no només no es perd
amb l'edat, sinó que s'incrementa amb els anys. En el món dels indis nord-americans, per
exemple, són els ancians els que formen el "consell de savis". Ells són els grans pares
o les grans mares, que saben escoltar amb el cor i aconsellar amb experiència els més
joves. També a l'Índia es considera que la vida consta de tres edats. La primera infantesa i la
joventut són etapes formatives que es caracteritzen per desitjar coses. La segona joventut i la
maduresa són el moment d'assolir aquestes coses i de prestar un servei a la comunitat. I la
tercera edat, amb la minva de la força física i les responsabilitats envers els altres,
és una etapa sagrada, el moment de dedicar-se a aprofundir en un mateix i d'aclarir-se, per fi,
amb la pregunta clau de la vida: qui sóc jo?
Durkheim, un important filòsof cristià i practicant de la meditació zen, ens
recorda que, transcorri com transcorri la nostra vida, de fet sempre podem identificar aquestes tres
etapes. La primera, la de l'infant, és naturalment egocèntrica; la segona gira entorn
dels altres, la parella, la família, la feina; i la tercera, finalment, és el temps que
podem dedicar a la cerca i el rescat del nostre ésser íntim, de la nostra veritat
interior. La vellesa és l'etapa adient per a la transformació, diu Durkheim, en la
mesura que podem ocupar-nos de nosaltres mateixos i aclarir la confusió que impera en el nostre
món tan "civilitzat". Hem confós el progrés material amb
l'evolució interior, hem confós el tenir amb el ser i ens hem quedat atrapats en els
rols o les funcions que hem anat realitzant. Però recuperar la salut, diu Durkheim, és
despertar a la dimensió interna, a la dimensió del ser.
Ara bé, això no és fàcil. Ningú no ens ha ensenyat mai a
allò que en podríem dir "madurar". Madurar és créixer per dins.
Créixer fisiològicament no ens requereix cap esforç. Tots, vulguem o no, som cada dia un
dia més vells. Madurar, en canvi, requereix esforços i deliberació. Jung, el més
brillant de tots els deixebles de Freud, deia que a partir dels 40 o els 50 anys, quan comença el
declivi d'eros, l'energia vital, és el moment de prendre's seriosament això de madurar.
No ens podem demanar ja, com quan érem petits: què vull ser de gran? Hem d'afrontar el
present i encarar valentment el que tenim davant. La pregunta per tant seria: com vull morir?
"La manca d'autenticitat es deu a la manca de consciència i d'acceptació de la
pròpia finitud". Aquestes paraules d'Heidegger ho diuen cruament: no podem ser
autèntics sense acceptar-nos finits; de la mateixa manera que no podem ser testimonis de la
bondat de la vida per haver-nos permès d'arribar a vells, si no ens reconciliem i valorem la
nostra condició. Diu Maximilienne Levet, una gerontòloga de 80 anys: "la gent gran
tenim altres valors que poden fonamentar el present, la lentitud, la disponibilitat i la
debilitat". Sorprenent, oi? Però sí, i els savis ho tenen molt clar. Aquestes tres
característiques -lentitud, disponibilitat i vulnerabilitat- són la condició d'un
món menys estressat, dur i prepotent. Com que som vulnerables, anem una mica més lents;
com que anem més lents, estem més disponibles per als altres. Aquest seria un món
més amable, pausat i profundament humà.
Però ja hem dit que arribar a savi no és el mateix que fer-se vell. Ens hi hem de posar.
I per a això calen dues coses. La primera, saber que és possible; que tant se val l'edat
que tinguem: mentre tinguem dies de vida per davant, tenim molt per fer. Podem ocupar-nos de madurar,
de créixer internament i de ser més autèntics, podem millorar la nostra salut
espiritual i trobar-nos més còmodes, més en pau amb nosaltres mateixos. Podem ser
testimonis que la tercera edat és una etapa de vida que val la pena per tal com ens ofereix un
temps preciós, un temps per tenir cura, per fi, de la nostra vida interior.
Ara bé, no n'hi ha prou de saber que és possible. Això seria com conformar-nos a
fullejar un llibre sobre algun país llunyà en comptes de viatjar-hi. Cal fer el viatge,
fer un esforç i posar en pràctica el que anem aprenent, a fi d'integrar-ho com a
experiència pròpia. El saber fa bonic, però només l'experiència ens
transforma, ens fa realment millors. La transformació és un intens treball interior que
no té res a veure amb obeir normes o acumular informació. No implica, tampoc, cap
creença. La salut espiritual, tal i com l'entenem aquí, és un estat de
consciència que tots podem assolir, però que suposa un aprenentatge, una tasca pacient,
personal, que ens anirà donant fruits a mesura que la fem de veritat. De la mateixa manera que
hem desenvolupat la intel·ligència mitjançant els estudis o que hem enfortit la nostra
musculatura a través de la gimnàstica, podem recuperar la sensibilitat perduda envers
els nostres cossos. Podem aprendre a dominar millor els nostres estats d'ànim i podem aprendre
a pacificar, a silenciar la ment. Una ment en pau és sinònim d'un cor obert. I aquesta
és l'espiritualitat, la salut, que tanta falta fa avui al món. I aquesta és una
fita per la qual val la pena d'esforçar-se, l'autèntic repte que tenim, la gent gran, al
davant.
A dalt
