La sexualitat humana està impregnada de sentiments i afectes al llarg de tota la vida.

Des de d'una edat molt primerenca sorgeixen interessos relacionats amb la sexualitat i l´amor

- Tota persona, des de ben petita, va tenint experiències que influeixen en les idees que es fa sobre l'amor i la sexualitat.

- La memòria va fent el que cadascú és, modelant les seves aspiracions, els seus rebuigs, les seves febleses, en suma, la seva sensibilitat.

Per a saber si existeix amor i sexualitat entre la gent gran i de quina manera s'expressa, cal conèixer com ha estat aquesta experiència contínua que és la seva vida.

La gent gran actual és la generació del canvi pel que fa a la sexualitat i a l'amor.

Existeix la hipòtesi que la gent gran d'aquesta dècada del 2000 té una experiència d'amor i de sexualitat:

- Que és diferent de les generacions anteriors.

- Que serà també diferent de les generacions posteriors.

Des d'aquest punt de vista, més enllà de conèixer la realitat que s'oculta darrere d'una aparença de respecte dels tabús, és interessant tractar d'entendre, a través de les seves històries de vida, com aquesta gent gran ha anat canviant al llarg de la seva vida, pel que fa a la sexualitat.

En la gent gran, l'activitat sexual és entesa, en un sentit ampli, com:

- El plaer del contacte corporal global.

- La comunicació.

- La seguretat emocional que dóna el sentir-se estimat.

Un dels factors que condicionen la sexualitat en la gent gran és la història personal de salut. Els problemes de salut (hipertensió, infart, etc.) no haurien de limitar, com sol passar, l'activitat sexual.

En tots dos sexos, l'alliberament d'endorfines que acompanya l'orgasme és beneficiós:

- En la dona, perquè redueix la simptomatologia de la vulvovaginitis atròfica.

- En l'home, perquè descongestiona la pròstata.

Una història sexual permanent al llarg del temps i més rica en activitat, s'associa a una vida sexual més rica i satisfactòria en la vellesa... i tanmateix...

A dalt

- Fomentar l'expressió de la problemàtica sexual per part de la gent gran.

- Assumir una nova visió de la sexualitat no limitada a la procreació, el coit, el matrimoni i les manifestacions heterosexuals.

- Eradicar les falses creences, que es converteixen en una opressió i una justificació de nombroses persecucions i prohibicions.

- Afavorir que la gent gran tingui uns vincles afectius estables i una àmplia xarxa de relacions socials.

A dalt

La idea que ens fem de l'amor i de la sexualitat està molt influenciada per la història i la cultura en què vivim. Per això cal que recordem la història del concepte de sexualitat, per entendre els adults grans d'avui i els canvis que han viscut. No convé partir directament dels canvis, perquè és interessant de saber com s'entenia la sexualitat quan aquestes persones eren infants, saber d'on venien aquestes idees, què està canviant i què no canvia o canvia amb dificultat i de manera indirecta.

Primer de tot vull explicar que el títol d'aquesta conferència és "Amor i sexualitat" no perquè parli molt específicament de l'amor en general (que és tot un tema en si), sinó perquè concebrem la sexualitat associada a l'amor i no la sexualitat a banda de l'amor. Són dues coses diferents, existeix una sexualitat que no té, evidentment, més relació amb l'amor, però als adults grans els interessa aquesta íntima relació entre amor i sexualitat.

L'amor és un sentiment i una emoció que impregna les relacions humanes i àdhuc les relacions entre alguns animals, i les impregna des del naixement mateix. Existeix una estima, una valoració de la persona estimada, que és molt important. Des de fa una vintena d'anys, molts investigadors parlen d'un sentiment que no es pot traduir bé al català i que en anglès es diu "attachment". En català vindria a ser "afecció", però més que afecció és el sentiment d'estar íntimament unit a la persona estimada. Aquest sentiment constitueix un primer sentiment d'amor que és molt fort, es troba ja en els nadons, i no només en els éssers humans, sinó també en molts animals. Boris Cyrulnik, que l'any passat va venir a parlar per a la Fundacó "la Caixa", deia que coneixia diversos casos d'infants molt petits que, separats de l'objecte d'"attachment" -en general, la seva mare-, es deixaven morir, preferien morir abans que viure aquesta separació de l'objecte amorós. La persona estimada és un vincle molt fort i molt important per als éssers humans.

La sexualitat és un concepte recent. Fins a mitjan segle XIX, la paraula "sexualitat" no existia, es parlava de "sexe" però no de "sexualitat". Es va començar a fer servir a la primera meitat del segle XX. Les persones que ara (a l'any 2000) són grans van néixer entre 1930 i 1950 (fins i tot algunes en la dècada anterior, de 1920). Es van formar, per tant, en el concepte de sexualitat que es feia servir a la primera meitat del segle XX. És molt important de tenir-ho present perquè és el concepte de sexualitat que era la norma per als seus pares i que, d'una o altra manera, els van ensenyar.

A la primera meitat del segle XX, la paraula "sexualitat" s'entenia sota un sol aspecte: l'acte sexual com a funció de la reproducció, dins del marc legal i/o religiós del matrimoni. Aquesta era la sexualitat acceptada per la societat: centrada en la penetració, en el coit, sense tenir en compte les altres pràctiques que podrien estar relacionades amb la sexualitat, com ara el petó -que no està relacionat directament amb la reproducció-, les carícies o l'homosexualitat.

A la primera meitat del segle XX (fins i tot fins a la dècada de 1960), tot allò que quedava fora de l'acte sexual amb penetració -dins o fora del matrimoni- s'interpretava com a anormal o immoral. Conseqüentment, es consideraven anormalitats les relacions amb persones del mateix sexe, les carícies, la masturbació i qualsevol altra mena de relacions qe no duguessin a la procreació, igual que es consideraven immorals altres relacions, com ara el sadisme. Això feia que moltes de les pràctiques al voltant de la sexualitat fossinconsiderades com a no adequades i fossin directament prohibides, com ara la masturbació.

Aquestes normes feien que les persones s'autoritzessin a fer certes coses i no unes altres, perquè des de molt menudes havien après allò que "no es fa" i tenien por de les crítiques de la societat si se sabia que tenien aquestes pràctiques. És així com els adults grans d'avui -que eren infants en aquella època- interioritzaven aquests sentiments de culpa. Sabien que "no es podia fer". Aquest és un aprenentatge important, que s'interioritzava en l'inconscient i que marca les persones a través de la seva vida. El fet de ser inconscient fa que, en general, les persones desconeguin les causes de les prohibicions i a la vegada que no gosin preguntar-les, motiu pel qual tota trangressió, quan s'atreveixen a dur-la a terme, la fan en secret: es fan coses prohibides sense saber clarament per què estan prohibides i sense dir què s'ha fet.

Per entendre com és la sexualitat dels adults grans -els Seniors- en el present, no s'ha d'oblidar que els éssers humans tenen una memòria (tant conscient com inconscient) que els va marcant al llarg de la vida. Quan un infant fa una cosa i el renyen, el castiguen o, al contrari, l'aplaudeixen, encara que no entengui per què, en ell queda una petjada. De vegades sembla que ho hagués oblidat, però aquesta petjada roman en el seu inconscient i a poc a poc i gairebé sense adonar-se'n, l'infant va aprenent allò que "es fa" i allò que "no s'ha de fer". Per exemple, tocar-se els òrgans genitals era una cosa prohibida. Fa 50 o 60 anys, si un infant es tocava se li pegava a la mà, li deien "això no es fa", li prohibien de fer-ho, l'amenaçaven amb grans desgràcies si ho feia ("se t'assecarà la mà!").

La història personal de cadascú el va marcant i el va convertint en allò que és, però aquesta història personal no està aïllada, sinó que forma part d'una història global, d'un país i d'una època, d'allò que anomenem "una cultura", i això marca a través de la família de cadascú, amb les seves prohibicions i les seves autoritzacions pel que fa a la sexualitat. Per exemple, la coqueteria: quina coqueteria i amb quin límit?, què es fa i què no es fa per seduir?, en quines edats i amb qui? Tot això es va aprenent en el marc de la família, una família que no està aïllada, sinó que forma part d'una societat i d'una cultura. Pensem -per exemple- en els costums dels islamistes pel que fa a la sexualitat. Són molt diferents dels nostres, perquè hi ha una marca de la cultura, hi ha una marca de la història i per entendre els adults grans cal recordar quina va ser aquella història i aquella cultura.

Vaig fer aquesta recerca sobre la sexualitat en l'adult, en part amb persones que vaig entrevistar a Espanya i en part amb persones que vaig entrevistar a França. Al començament del treball no havia pensat a fer comparacions, només buscava gent gran que acceptés de narrar-me la seva vida, d'explicar-me la història de la seva sexualitat, una cosa que és molt difícil (en aquesta recerca, el més difícil ha estat trobar persones que acceptessin parlar de la seva sexualitat). Posteriorment, en analitzar les entrevistes, em vaig adonar que el context social havia marcat de manera diferent les persones d'aquesta i de l'altra banda del Pirineu. Aquest ha estat un resultat important. En general, a tots dos països, durant els anys 1930 i fins i tot fins a la dècada de 1950, els pares no els donaven als fills cap instrucció explícita sobre sexualitat. No es parlava de sexualitat ni de sexe, cosa que provocava una gran incertesa, perquè les normes s'aprenien indirectament i s'acompanyaven d'amenaces velades o explícites. Per exemple, la mainada i el jovent creia que masturbar-se no era sa, produïa irritacions i malalties, i les relacions homosexuals eren una perversió. Les carícies que no duien necessàriament a la penetració també apareixien com a anormals o com una perversió. Tots els adults grans, sense excepció, m'han dit: "Els meus pares no em van dir mai res". Com a molt, els consells dels pares eren per als fills i els consells de la mare per a les filles, amb una clara separació segons el sexe, com si les mares en sabessin de la formació de les filles però no dels fills.

Els consells de les mares eren, sobretot, "no pecar", no tenir una relació sexual abans del matrimoni i, sobretot sobretot, no quedar-se embarassada. Aquest era el gran risc, la gran por. Es parlava de les filles que "feien un mal pas". Ara aquestes expressions ja s'han deixat de fer servir, però abans s'empraven i amb un sentit molt fort. Per exemple, una de les persones entrevistades diu: "Sóc la petita de cinc fills i una de les meves germanes va fer un mal pas i va arribar a casa amb dues criatures. A part de la vergonya per als meus pares, van haver-la d'ajudar a pujar aquesta canalla". Aquesta era la gran prohibició: "filla meva, no tinguis una relació sexual abans del matrimoni, perquè hi ha el risc de l'embaràs i aquest és el gran risc".

Quant als homes, en general les instruccions se centraven en el risc de malalties venèries i, a Espanya, de vegades els pares ajudaven els fills "a espavilar-se" acompanyant-los a un prostíbul o encomanant-li a algun conegut de confiança que ho fes...

De tota manera, tant les noies com els nois, la primera vegada que tenien relacions sexuals amb penetració era, en general, una experiència crucial que a la vegada temien i desitjaven.

Per tant, una pregunta important per a cada entrevistat es refereix a "la primera vegada", perquè -ja s'ha dit- a la nostra cultura era molt important: com va ser?, quan va ser?, què va sentir? Les entrevistes han mostrat que hi ha una diferència essencial entre les persones entrevistades a Espanya i a França. Totes les dones que vaig entrevistar a Espanya saben quan va ser: la nit de noces. Totes es van casar verges i totes van perdre la seva viriginitat la nit de noces o la nit següent. De fet, tothom sabia que perdrien la seva virginitat aquella nit, era com una cerimònia pública.

Quant a les dones que vaig entrevistar a França, fins i tot la més gran de les entrevistades, que ara té 75 anys (aquella que diu que la seva germana havia "fet un mal pas"), cap no va perdre la seva virginitat en casar-se, és a dir que totes van deixar de ser verges abans de casar-se i d'altra banda no totes s'havien casat. Existeix, per tant, una diferència important entre les dones grans d'una i altra banda del Pirineu, pel que fa a la manera com van començar la seva vida sexual d'adultes.

Pel que fa als homes, la diferència ideològica entre les nenes "per casar-s'hi" i les nenes "per no casar-s'hi" que existia a Espanya a finals de la dècada de 1930 i fins a la de 1950, feia que les "nenes per casar-s'hi" resultessin intocables abans del matrimoni. Per tant, els homes que vaig entrevistar a Espanya, tots sense excepció, van fer el seu primer acte sexual amb prostitutes i, com ja s'ha esmentat, a alguns fins i tot els va dur el seu pare a "espavilar-se". "Espavilar-se" sembla haver estat una expressió de l'època, uns quants Seniors l'han fet servir.

Si tots ells recorden més o menys quan va ser, no recorden amb qui ni com va ser. És un record esborrat, perquè no és un record agradable. Quant als homes entrevistats a França, cap no va anar a un prostíbul, en general tots tenien por de les malalties venèries i uns quants no han anat mai a cap. Gairebé tots van tenir la seva primera experiència sexual amb una dona més gran que, d'alguna manera, els va fer sentir i saber que ella els iniciaria. Les històries que expliquen de vegades són divertides. Un d'ells, per exemple, explica que va ser amb una senyora molt acollidora. En preguntar-li com es va sentir, diu: "La veritat, doctora, és que era una mica com si fos la meva mare" i ell mateix riu quan afegeix "...va ser molt amable, molt acollidora".

Es pot apreciar que les iniciacions sexuals estan molt marcades pel context social: a la mateixa època, a dos països veïns però amb contextos culturals i ideològics diferents, la iniciació a la sexualitat adulta es realitza de manera diferent. Aquestes respostes mostren també la importància d'investigar les pràctiques i no només les normes, els plantejaments ideològics o les teories sobre la sexualitat.

Quan les actuals persones grans tenien entre 30 i 50 anys (les més grans) -abans a França i més tard a Espanya-, es produeixen grans canvis socials.

En acabar la guerra civil i la guerra europea, existia una situació de molta pobresa a Europa, una pobresa que els nois i noies d'aleshores van viure a la seva vida quotidiana i a les seves expectatives de vida. Més endavant (a la dècada de 1960 a França i a la de 1970 a Espanya), s'inicia una gran expansió econòmica global per a tota la societat.

Simultàniament, es constata un important canvi demogràfic al món, en aplicar-se els grans descobriments científics que contribueixen a millorar les condicions de vida en general i més concretament les condicions d'higiene i la salut. Disminueix la mortalitat al mateix temps que augmenta la població. Però què té a veure tot això amb la sexualitat?

Recordem que el concepte de sexualitat estava limitat a la procreació. En la mesura que, en pocs anys, es produeix aquest augment de població al món, d'alguna manera el concepte de sexualitat que imperava comença a ampliar-se i va deixant de concebre's únicament com a centrat en l'acte sexual amb finalitat procreadora.

Al mateix temps, es comencen a vendre els primers anticonceptius, que es difonen a França -primer a través d'un comerç clandestí format per xarxes per comprar-los per correu a l'estranger- i finalment es legalitza l'avortament el 1976. A Espanya aquest procés és posterior.

Aquests canvis s'instal·len lentament en els darrers trenta anys, són fonamentals i han anat transformant la idea que, atès que la sexualitat tenia com a objectiu la reproducció, se centrava en el coit sense considerar els altres aspectes de la relació sexual.

Des de la dècada de 1980 el concepte de sexualitat s'amplia a la idea de plaer i de gaudi. No es tracta ja d'una sexualitat relacionada exclusivament amb la penetració, sinó que inclou el plaer i el valor global de la relació de parella. Simultàniament deixa de restringir-se a la relació heterosexual (l'homosexualitat i la bisexualitat comencen a ser acceptades i respectades) o als dies que la dona és fèrtil (els dies "que toca que sí", com em van dir algunes dones quan les vaig entrevistar). S'amplia considerablement el concepte i la pràctica de la sexualitat; la masturbació, per exemple, que es concebia com una cosa "malsana" en els anys 1950 i 1960, comença a acceptar-se. És així com s'amplia tot el repertori de pràctiques de sexualitat que no apunten a la reproducció, sinó al plaer, al gaudi i a l'amor compartit.

Aquestes importants transformacions, tanmateix, es van produir quan els actuals Seniors ja eren adults, tenien una vida de parella establerta; és a dir, ja estaven tots casats (a Espanya) i alguns separats o vidus, però gairebé tots tenien fills. A França també estaven instal·lats, vivint en parella. De manera que les respostes sobre com van incidir aquests canvis en la pròpia vida són, en general: "ja tenia la vida resolta, ja no podia canviar", "em va arribar tard", "això es produeix tard en la meva vida". De tota manera, com es veurà més endavant, les transformacions socials han permès canvis, fins i tot en els adults grans.

Des d'un punt de vista sociològic, la tercera edat és un grup social nou. Evidentment, abans hi havia persones de 50, 60 anys i més, però les seves característiques han canviat, començant pel canvi demogràfic, que fa que mai abans en la història de la humanitat hi hagi hagut tantes persones de més de 60 anys. Com ja hem dit, això s'explica pels progressos de la medicina, de la salut, de l'hàbitat, de la neteja, de l'ordre a la ciutat, etc. El conjunt d'aquests canvis reverteix en una millora molt important de les condicions de vida. Aquesta situació, més el fet que, a l'Europa occidental, en general les persones d'aquestes edats tinguin una certa independència econòmica, transforma els Seniors en una força social, tant políticament com pel que fa al consum. Els actuals adults grans són la primera generació que es beneficia d'aquests canvis.

Aquesta nova tercera edat es caracteritza, a més, perquè, en general, les persones augmenten d'edat, és a dir, es fan grans, però no envelleixen tant com envellien les generacions anteriors a les mateixes edats. Sorgeix la paradoxa que puja el nombre d'anys però s'envelleix menys.

He dit que he entrevistat a persones d'entre 55 i 80. Doncs cada vegada que em diuen l'edat que tenen, les miro i les veig més joves de l'edat que em diuen que tenen, o amb altres paraules, tenen més edat de la que aparenten. No és que tinguin menys arrugues o menys cabells blancs, sinó que les seves condicions físiques de vida fan que estiguin més alerta, més disposades, que el seu cos es mantingui millor, que tinguin més entusiasme, més vida. És com si haguessin descobert el secret de la joventut, aquell que les generacions anteriors buscaven amb tant delit.

Aquest és un fet que encara no es percep, però que globalment s'està produint. Si cada adult gran tingués una foto dels seus pares a l'edat que té ara (cosa difícil, perquè ha augmentat la longevitat) i comparés el seu aspecte físic amb el dels seus pares, podria apreciar la diferència.

Un canvi important a considerar en aquesta nova tercera edat és l'autonomia econòmica, que permet una major autonomia personal. La gent gran d'abans, és a dir, els nostres pares, no tenia autonomia econòmica, no tenia jubilació. A més les dones, encara que fossin autònomes, no es concebia que visquessin soles, sinó que vivien "en família". Però encara que la familia constituïa una protecció, també era un control. En general, es planyia les dones -i els homes- que vivien soles. La situació ha canviat radicalment, avui dia, i tant homes com dones prefereixen viure sols i ser autònoms.

Aquests canvis no s'han d'interpretar com si els Seniors haguessin tingut una vida plàcida i tranquil·la. Quan es viu molt de temps, és inevitable que es produeixin canvis, que poden dependre d'un mateix o que provenen de l'exterior, com ara les malalties, les morts dels éssers estimats, les dificultats laborals o els alts i baixos de la feina. I no oblidem que, en la seva infància o joventut, aquestes persones van viure allò que es considera "situacions límit", com ara una guerra civil o una guerra d'ocupació. Alguns adults grans s'han quedat vidus, han patit el traspàs de fills o han hagut de suportar malalties. Tot això no pot sinó influir en la manera com es viu, com s'accepta la vida, com la persona se sobreposa a les dificultats. Malgrat tot, el que sorprèn d'aquests Seniors és la capacitat d'adaptació i de superació d'aquestes desgràcies.

Aquests fets i l'esforç per superar-los han contribuït a una cosa així com una provocació al canvi per a cadascun d'aquests Seniors, de manera que, a poc a poc, els adults grans han aconseguit de fer transgressions dels tabús que van aprendre quan eren petits. Hem dit al començament d'aquesta conferència que els adults grans estaven marcats per la forma com els van educar, per les normes i les prohibicions que els van inculcar. Tanmateix, encara que les van interioritzar, a través del temps i de l'experiència de la vida han anat reflexionant i han estat capaços de transgredir-les.

Tot i els canvis i l'experiència adquirida, hi ha aspectes pel que fa a la pròpia sexualitat que fan por. En les dones grans, curiosament, la gran por es refereix a l'aparença física. A les entrevistes, moltes dones diuen: "És que ja no em miren..." Passa que les dones han après al llarg de la vida, directament o indirecta, a ser apreciades principalment per la seva aparença física, han après a ser mirades, que les mirin sense que això signifiqui una agressió. Aleshores, sentir de sobte que són invisibles i transparents les sorprèn molt. Diverses dones comenten "ja ningú no em mira... pujo a l'autobús, o al metro, i és com si passés i ningú no em veiés, com si no existís". En haver après a ser valorades pel seu aspecte físic i no pel que fan, ni per les seves idees, ni per la seva intel·ligència, els costa de tornar a estructurar-se i dir-se: "Bé, sóc una dona interessant, encara que no sigui tan formosa i estigui plena d'arrugues, i el meu cos ja no sigui el d'una noia jove".

Per la seva banda, la gran por dels homes grans està directament relacionada amb la sexualitat i és la impotència. En aquest aspecte convé de discutir sobre l'antic concepte que veu la sexualitat gairebé exclusivament com l'erecció i la potència de l'ejaculació, sense tenir en compte la importància d'altres aspectes de la relació, de manera que els homes que no se senten tan segurs de les ereccions, de vegades eviten tenir una relació sexual per por de no tenir l'erecció que voldrien.

Després que es llancés la Viagra, amb un gran programa de venda i de promoció econòmica, es van difondre un seguit de notícies sobre la impotència dels homes amb dades estadístiques summament discutibles, perquè no s'ha donat a conèixer com es van obtenir aquelles xifres: el 25 % dels homes són impotents i un 45 % es queixa d'haver tingut episodis d'impotència, deien. A França, el Ministeri de Sanitat va encarregar una investigació (Giami, A., Pietri, L. (editores), Les traitements de l'impuissance, La Documentation Française, París, 1999.) als principals sexòlegs del país per estudiar aquest problema. Aquest equip considera que es parla d'impotència una mica de pressa i se sobregeneralitza sobre la base de fenòmens diferents. El que els metges anomenen "disfunció erèctil" pot ser de diverses menes -un fenomen transitori o durador, que augmenti amb l'edat-, però fins i tot els nois la pateixen i els joves adults també, de vegades, ja sia per altres problemes o per inhibicions diverses, però aquest fenomen es pot produir a totes les edats.

D'altra banda, la vella concepció del sexe relacionada directament amb la penetració i associada a una glorificació de la masculinitat, juntament amb la idea que un home és "més home" si té més ereccions, més llargues i les seves ejaculacions són més fortes, ha dut a impregnar fins a tal punt els homes, que genera aquesta por profunda a no poder tenir l'erecció que es volia tenir. Aquesta por sorgeix també després de les operacions de la pròstata -una operació molt freqüent en els adults grans. Els metges consideren que, quan és necessària, aquesta operació s'ha de realitzar perquè pot prevenir un càncer. En la majoria d'aquestes operacions, s'origina allò que s'anomena una ejaculació interna. Els homes operats ejaculen, tenen plaer, tenen orgasme, però no és visible, no hi ha un raig de semen i a alguns homes això els produeix inseguretat. En el cas d'algunes dones grans, l'erecció interna també provoca inseguretat. Han estat formades igualment en la glorificació de l'erecció i de l'ejaculació, i en no "veure" l'ejaculació no creuen que s'hagi produït internament i temen que l'home no senti plaer. En general, aquests problemes sorgeixen quan no hi ha diàleg en la parella, cosa que fa que cadascú amagui les seves pors i s'inhibeixi.

Un problema a què s'han d'enfrontar molts Seniors és la situació de separació o de viduïtat; és què es fa quan un no té parella, com es busca una altra parella, on es busca, amb quins mitjans es va a buscar.

Existeixen diverses possibilitats per trobar persones de l'altre sexe, a Espanya és freqüent anar a sales de ball; a França, que es balla menys, hi ha altres possibilitats, com ara posar un anunci a Internet com aquest: "Senyora gran, separada, amb fills grans, busca amant amb aquestes condicions..." Les dones que m'han confessat haver-ho fet asseguren que fer aquest pas les espantava molt, i tanmateix l'han fet i han trobat la persona adient. Una dona que havia posat un avís va rebre 44 respostes i es va angoixar molt per conèixer aquestes persones, no volia que fos a casa seva, no sabia com trobar-se amb un desconegut. Finalment els va entrevistar en un cafè, prop de la seva feina, fins que va trobar una persona que li convenia. Una altra dona, a França, em va confessar que va posar un anunci al diari i que es va baixar l'edat (ja hem dit que un dels problemes de les dones grans per acceptar la seva edat és la por al deteriorament de la seva aparença física). Li semblava que "senyora de 68 anys busca un amant..." era una cosa ridícula, i aleshores va escriure "senyora de 60 anys busca un amant..." I va trobar l'amant... que també s'havia baixat l'edat!

Superat el fet de trobar parella, es planteja un segon problema: decidir si han de conviure. Fa unes dècades la convivència semblava evident, gairebé es percebia com l'objectiu, es parlava de "viure" en parella. Una dona entrevistada em diu que aquesta idea que, quan una s'enamora, ha de viure amb la persona que estima, "com el cavall que està amarrat a la carreta", està cmpletament antiquada. És una dona ja gran qui m'ho diu, amb un somriure desafiant, i ella, personalment, prefereix mantenir la seva autonomia. En aquesta recerca he trobat que, en general, moltes dones grans, així com homes grans, no volen viure en parella. Si busquen una nova parella és per conviure en certs moments, per fer l'amor, per compartir idees, per sortir plegats, però no per viure junts. Cadascú, homes i dones, defensa la seva autonomia personal. Consideren que ja van viure una vida, ja han viscut en parella, ara volen tenir una parella però no conviure sota el mateix sostre. He trobat diverses respostes d'aquests mena, fins i tot un senyor que, després de quedar-se vidu, es torna a casar, però diu "jo ara no em casaria, tindria una parella però no em casaria".

Aquesta actitud es pot relacionar amb alguns estudis sobre les actuals parelles joves (Mossuz-Lavau, J., La vie sexuelle en France, Ed. De la Martinière, París, 2002.), que tendeixen a defensar molt la seva individualitat. Igual que els Seniors, es justifiquen dient "no és que hi tingui res en contra, és perquè cadascú té les seves manies, els seus espais, els seus costums i la seva manera d'organitzar-se el dia". Aquesta actitud, relativament nova en general i especialment en els adults grans, mostra que, actualment, es concebeixen l'autonomia personal i la vida en parella com a dues opcions diferents i separades.

Hem dit que el concepte actual de sexualitat ha canviat, actualment és més ampli, inclou tots els aspectes relacionats amb l'acte sexual, i fins i tot pot excloure l'acte sexual mateix. La sexualitat es concep globalment, inclou el període previ a l'acte sexual, l'excitació, les carícies, el descobrir-se un a l'altre, i el període posterior a l'orgasme, on es pot relacionar la sexualitat amb el gust d'estar junts, amb l'amor.

Entre els adults grans que he entrevistat, un dels homes -que tenia 78 anys en el moment de l'entrevista-, reflexionant sobre la seva pròpia història, va dir que havia evolucionat molt, ja que de jove tenia una concepció de si mateix molt masclista i tradicional. Per exemple, va dir: "jo no sabia que les dones podien tenir orgasme, no m'imaginava que pogués ser, pensava que era el meu el que importava, no el de la dona". Cap als trenta anys, i perquè la seva parella hi insisteix, aconsegueix de concebre que les dones també tenen plaer. Va confessar que actualment rara vegada aconsegueix tenir una erecció completa, sinó que té ereccions parcials que no permeten la penetració.

Un altre aspecte de la mentalitat masculina d'aquella època era una por a aparèixer com a "menys home", cosa que els obligava a estar molt pendents de certs comportaments. Per exemple, el que alguns homes anomenen "una obligació de resposta", associada a un concepte de si mateix molt masclista, en què un home, si sentia que una dona li insinuava que podia tenir una relació sexual amb ell, encara que aquesta dona no l'interessés se sentia obligat a actuar.

El canvi i l'evolució són remarcables entre alguns homes que aconsegueixen, per exemple, alliberar-se de l'"obligació de resposta", cosa que els dóna una forta sensació de llibertat. Altres homes, cap als 70 anys, diuen haver aconseguit acceptar-se a ells mateixos, amb dificultats per tenir una erecció global però sense tenir por de la relació sexual, cosa que implica un canvi important en la seva mentalitat, perquè entenen que una disfunció erèctil no posa en qüestió la seva masculinitat. Un dels entrevistats, per exemple, s'accepta a ell mateix que no és capaç sempre d'una erecció. Diu: "Jo, a la meva parella, fins i tot sense penetració li dono plaer i ella em dona plaer". L'important és la nova visió, l'acceptació dels canvis físic que s'han produït en ell, la comprensió que el plaer el pot obtenir per altres vies i que el plaer i l'amor continuen sent vitals per a ell.

Com hem dit anteriorment, la preocupació de les dones grans es refereix més a l'aparença física, no tenen dubtes sobre la seva capacitat de fruir. Però aquesta actitud està en relació amb les experiències que han tingut en la seva vida i les transgressions de les normes i prohibicions que s'han atrevit a efectuar. Només tres dones han tingut, al llarg de la seva vida, relacions amb un sol home, dues d'elles per amor; les transgressions les van fer amb l'home que estimaven i la relació resultava molt satisfactòria per a tots dos. La tercera, a Espanya, ha tingut molt pocs orgasmes a la seva vida, però està massa imbuïda de normes religioses per atrevir-se a buscar altres possibilitats. Ho reconeix amb molta lucidesa, però troba que "m'he de resignar, ja és tard per intentar una altra cosa".

Un dels resultats d'aquesta recerca és que els canvis efectuats per aquestes persones al llarg de la vida són tan importants que es pot pensar que els actuals Seniors constitueixen una generació de canvi i que, d'aquí a deu o vint anys més, la sexualitat en els adults grans haurà continuat evolucionant.

He trobat adults grans -tres- que s'estan enamorant ara, o sigui que estan establint una parella actualment, quan els he entrevistat. Tots tres expliquen amb entusiasme el que estan sentint, no només relaten aquest nou enamorament, sinó que es reflecteix en l'actitud del cos, la lluïssor dels ulls, l'entusiasme amb què ho diuen. És com si s'hagués produït una espurna, una il·lusió extraordinària que els du a tenir més plaer i a sentir una mena d'alegria global.

Alguns Seniors tenen -actualment- amors paral·lels (als 60 i als 70 i tants anys): són adults grans, estan casats legalment i a més mantenen una relació paral·lela. Sempre es pensa que són comportaments típics dels homes, però també afecta les dones, que ho fan amb la major discreció. M'han dit, per exemple: "tu ets l'única persona a qui li he dit això; i al meu ginecòleg..."

El fet que aquesta transgressió es mantingui en el més complet secret és d'alguna manera l'efecte, a llarg termini, de la formació primera. Els adults grans han fet transgressions de les normes i dels tabús, al llarg de la vida han fet aprenentatges i exploracions en les pràctiques de la seva sexualitat, però no ho diuen. Ningú no ho diu, perquè la marca que ha quedat de la formació primera, quan eren joves, és el manteniment del secret: no s'ha de dir, no s'ha d'aparentar. Una dona em diu: "Ma mare em van ensenyar que qui té amigues té fatigues i això vol dir que no he d'explicar-li mai a ningú la meva vida sexual, perquè es podria dir alguna cosa de mi". Això implica la idea -aparent, però no real- que els homes i les dones grans han de tenir una castedat absoluta per la resta de vida. El secret ha marcat tant aquesta generació, que no es parla del tema. La majoria arriben -en la més gran discreció- a un erotisme, ja sia de manera tradicional o a través de carícies i de diverses exploracions, que els permet d'aprofitar moltes possibilitats de la sexualitat. La gent gran fa tot això, però no ho diu. Hi ha molta més riquesa en les pràctiques dels Seniors del que aparenten ser i fer.

En síntesi, per caracteritzar la sexualitat en els adults grans s'ha de parlar de transgressions i a la vegada de secrets. Aquests Seniors no han viscut sempre amb les normes, els tabús i les prohibicions que els van inculcar de petits, però el que tots van aprendre, tant a França com a Espanya, és a conservar les aparences, a guardar el secret del que fan i senten.

Per això moltes vegades, en acabar una conferència, em trobo que a les persones del públic els costa molt d'intervenir, és tan fort com els ha marcat la necessitat del secret que no gosen dir en públic el que pensen, per no córrer el risc de la crítica social.

Elizabeth Badinter (Badinter, E., "Maintenant c'est la femme qui décide", L'Histoire, n° 277, número especial sobre la sexualitat de les dones, París, juny de 2003.), una filòsofa i feminista francesa que ha treballat molt sobre la maternitat i altres aspectes de la feminitat, diu que aquest alliberament actual dels adults grans probablement els ha evitat moltes frustracions, perquè han passat més enllà de les prohibicions. Considera que és probable que, en la mesura que s'eviten frustracions -i tota una generació està evitant frustracions- i sabent que està provat que l'acumulació de frustracions fragilitza davant de les malalties i fins i tot davant de la mort, aquest factor psicològic ha ajudat al desenvolupament d'una nova tercera edat amb un nombre important d'anys de sobrevida. La majoria dels nostres pares eren morts a l'edat que tenim nosaltres. Badinter proposa la hipòtesi que l'actual generació de Seniors s'ha autoritzat més que les generacions anteriors el plaer i el gaudi, i això certament produeix felicitat; i -conclou aquesta autora- no oblidem que la felicitat ajuda a viure.

Destaco el fet que aquesta és la primera generació en què les persones, en general, s'han fet grans tot envellint menys i que, juntament amb l'autonomia econòmica i social, amb les millors condicions de vida material i de salut, han adquirit una major llibertat pel que fa a la sexualitat, el plaer i l'amor. Tots aquests aspectes configuren un conjunt.

Per acabar voldria recordar la importància del tema d'aquestes conferències -la vida és canvi, el canvi és vida-, que reflecteix o sintetitza la realitat que hem analitzat.

Agraeixo la seva atenció i m'agradaria que fessin preguntes... si gosen...

Pregunta: Voldria saber si hi ha molta sida entre els adults grans.
Ana Vásquez: No tinc dades estadístiques sobre la incidència de la sida en els Seniors, em sembla que els afecta en menor proporció que a la gent jove, però no ho puc assegurar perquè no disposo de dades estadístiques.

Pregunta: Amb quina freqüència es pot fer l'amor a la tercera edat?
Ana Vásquez: No hi ha normes sobre la quantitat. Es pot fer l'amor totes les vegades que es vulgui, amb o sense penetració, amb carícies, totes les vegades que es pugui i es vulgui. No hi ha normes.

Pregunta: Hi ha prohibicions pel que fa al sexe i a la sexualitat?
Ana Vásquez: En aquest moment, en què es parla tant del concepte de sexualitat, sense major precisió la majoria de les vegades, els legisladors estan establint noves normes. Es considera com un vici la pedofília, o sigui qualsevol mena d'activitat sexual amb infants, i està penat per la llei, igual que les violacions, les relacions sexuals forçant una persona i les relacions sàdiques si la víctima pot demostrar que hi ha hagut una relació sàdica. Aquestes són, més o menys, les prohibicions que existeixen.

Pregunta: És molt diferent la sexualitat dels adults grans en comparació amb la dels joves?
Ana Vásquez: A alguns adults grans els vaig demanar que comparessin la seva sexualitat d'abans amb la d'ara i la seva relació de parella. Aquestes persones han destacat que ara tenen més plaer, més gaudi, que hi ha més sexualitat, que dura més i que és molt diferent. Diuen també que ara hi ha una cerca conjunta del plaer i de l'amor. És possible que es degui també al fet que són adults grans; que, durant la seva vida, ha canviat globalment la concepció de la sexualitat; que, quan eren joves, imperava una altra concepció.

Pel que fa a la prohibició de les relacions sexuals en el matrimoni fora de la procreació, els que ho van esmentar eren sobretot d'aquí, d'Espanya, i sobretot dones molt religioses, que sentien que pecaven perquè no estaven en els dies que "tocava", els dies que eren fèrtils.

Pregunta: Per què és tan greu que, en la parella, no es parli del que li passa a cadascú? Pot donar-ne un exemple?
Ana Vásquez: El problema de l'ejaculació interior, motiu de queixa d'algunes dones, sobretot es produeix per manca de diàleg. Mai n'han parlat, el diàleg en la parella ha estat inexistent, una dona no li pregunta a un home què sent, per què no ejacula, no gosa preguntar-li i se sent insegura. No només la comunicació és molt important per a la sexualitat mateixa, sinó que al mateix temps condueix a una ruptura de la intimitat de la parella.

Una de les persones que vaig entrevistar, aquí a Espanya, em va dir que amb la seva dona no van tenir fills i la manca de diàleg entre ells era tan forta que mai no en van parlar. Sobre la seva relació amb la seva esposa va dir: "la meva dona és molt discreta, li han ensenyat a ser així i això està molt bé, no parla de sexe". No es quedava embarassada, cosa que els desconcertava a tots dos, i afegeix: "Hem fet l'amor més i més, però mai no hem parlat del que passava". Tampoc no van consultar a un metge per veure si podia subsanar aquesta dificultat. "Bé, va anar així... Vostè comprendrà que en els anys 1960 no tenir fills era com una vergonya pública". Aquesta parella ho va viure amb molta vergonya, però no va ser capaç de parlar-ne. Aquesta manca de comunicació marca tota una vida.

Pregunta: Què pensa de la Viagra?
Ana Vásquez: Respecte de la Viagra i la salut he de dir que no sóc metgessa, sóc psicòloga, per tant hi ha elements que no són de la meva especialitat. De tota manera la resposta no és senzilla. Cal consultar a un metge, perquè la Viagra és un vasodilatador i prendre un vasodilatador pot produir problemes molt seriosos. Conec homes que han fet servir la Viagra, que han tingut ereccions molt llargues que han considerat extraordinàries, però després els ha produït inseguretat perquè: com tornar a tenir una erecció igual?, implica que cal tornar-se addicte a la Viagra?, fer-la servir sempre?, com m'ho faré avui que no n'he pres?, seré capaç o no seré capaç? Això produeix inseguretat. Molts sexòlegs desconfien de la Viagra i de la publicitat que se n'ha fet -que només posa l'accent en l'erecció i en la penetració-, en què s'oblida que la sexualitat és molt més global. La sexualitat és més que l'erecció, per això parlo d'amor i sexualitat, una relació entre dues persones que no només duu al plaer, sinó també a una relació plaent.

La Viagra es pot fer servir, sempre amb la cura d'anar abans a un metge per als controls de salut necessaris. Però també cal saber que crearà dependència, que és un risc i cal saber com es plantejarà abans de començar-la a fer servir.

Pregunta: Quina relació hi ha entre la sexualitat d'una persona gran i la seva situació socioeconòmica?
Ana Vásquez: No he fet cap estudi estadístic sobre la incidència de la qualitat de vida d'una persona gran en la seva sexualitat. La meva recerca és qualitativa. No disposo d'estadístiques. He aconseguit entrevistar a persones que m'expliquen la seva història de vida. A priori, sense tenir-ne seguretat, suposo que un nivell socioeconòmic acceptable influeix molt favorablement en la sexualitat. Quant a les persones que he entrevistat, totes menys una tenen independència econòmica, una jubilació o rendes que els permeten de viure de manera autònoma, ja sia en parella o soles. Tenen habitatge propi o llogat, i tenen una autonomia de vida que permet tenir la disposició de conèixer altres persones i de buscar plaer en una relació. Una persona gran que viu amb els seus fills, com ha de tenir una relació amb una altra persona amb la independència i la disponibilitat de temps necessàries?: és molt difícil. Per tant penso que hi influeix enormement, tant en les possibilitats físiques com en la disposició psicològica.

Pregunta: Hi ha diferències entre la sexualitat humana i la sexualitat dels animals?
Ana Vásquez: No està ni demostrat ni no demostrat -que jo sàpiga- que els animals mamífers tinguin plaer sexual. Els animals són observables, però no hi ha diàleg possible. De les recerques dels etòlegs que estudien les relacions socials entre els animals en llibertat, es desprèn que tenen plaer sexual, però condicionat per les èpoques de zel, en alguns casos, o per certes formes de sexualitat, en d'altres. En l'ésser humà, a diferència dels animals, la sexualitat és atemporal, no té èpoques de zel, pot ser a qualsevol època de l'any i a qualsevol hora del dia; i la sexualitat de l'ésser humà és polimorfa i la dels animals, d'una sola posició.

Pregunta: En una relació de parella, la sexualitat és el més important?
Ana Vásquez: És un aspecte de la relació de parella molt important, però també ha de donar-se una bona convivència, que estimula la felicitat en la parella i el plaer, indubtablement.

Pregunta: Com influeixen els altres, l'entorn, en una parella que s'està formant?
Ana Vásquez: La influència externa és molt important en les noves parelles de Seniors. En l'estudi del Dr. Nieto sobre la sexualitat en la gent gran que conviu en una residència, es percep que l'ull social està controlant i que pot inhibir una nova relació. En la relació amb els fills -que també controlen el que fan els seus pares quan són grans- es demostra igualment el control i de vegades la incomprensió dels fills envers noves relacions que puguin establir els seus pares.

Pregunta: Com es pot produir aquesta incomprensió quan se suposa que és amb ls nostres fills amb qui tenim una relació més íntima i més afectiva?
Ana Vásquez: En la dificultat de la relació amb els fills hi ha una part de responsabilitat dels pares. Totes les persones entrevistades, totes, diuen "els meus pares no em van parlar de sexualitat i si ho van fer va ser perquè tingués cura o per evitar malalties", però elles amb els seus fills guarden el mateix secret. Els adults grans no diuen als seus fills que tenen una vida sexual, que tenen un interès sexual, una vida amorosa, no els ho diuen. De tots els entrevistats només una dona, a França, la més jove -va detectar en ella un canvi en tots els seus conceptes-, els ha dit als fills que té un amant; ells saben quina és la relació amb el seu amant, fins i tot ha sortit de cap de setmana amb els seus fills i el seu amant. La resta mira d'ocultar als seus fills la seva vida amorosa i sexual. Crec que és una marca del secret que es va aprendre de petit i que es manté, però que duu una contradicció, ja que els joves adults pensen que, en els adults grans, els seus pares, no hi ha sexualitat, que aquesta s'acaba.

Un periodista, al final d'una conferència, em va dir "perdoni, però vostè creu que hi ha realment una sexualitat en els adults grans?" "És clar que sí" li vaig respondre. "Però com s'ho fan?" Ni s'ho imaginava. O més aviat, no podia concebre-ho. Tal és el secret i s'han guardat tant les aparences, que les generacions que vénen suposen que realment s'acaba la sexualitat, ja que no en veuen cap manifestació.

Per acabar, vull agrair-los molt especialment l'atenció que han prestat i sobretot la participació. Rara vegada en les conferències em trobo amb preguntes. Es fan uns silencis molt difícils i la gent se sent molt incòmoda. Espero que tot això els sigui útil.

Moltes gràcies.

A dalt