La preocupació per la imatge personal és una cosa que ens acompanya al llarg de tota la vida. Aquesta preocupació va molt lligada a la moda com a fenomen social i de comunicació.

La imatge personal en l'adolescència assumeix gustos i criteris personals i, a la vegada, fa que ens identiquem amb un col·lectiu o grup en el qual ens sentim afirmats i forts. Tanmateix això decau a mesura que anem desenvolupant la nostra pròpia personalitat i després desapareix en arribar a la tercera edat. De vegades és un símptoma de les poques ganes de viure o de la poca curiositat davant de la vida.

Al llarg de la vida existeixen diferents actes en què la imatge reflecteix els nostres sentiments, per exemple:

- El dol: ens vestim de negre o de color fosc per assumir el dolor.

- Els casaments: escollim les millors gales per afalagar els contraents.

Actualment vivim en un moment en què el culte a la imatge és tan exagerat que de vegades oculta altres valors personals molt més importants.

A dalt

Analitzant la història de la moda del segle XX trobem quatre punts importants:

- La joventut ha estat sempre un valor a l'alça, tant la gent jove com la "joventut" com a concepte.

En els anys 1950 es comença a considerar la joventut com una "classe social", cosa que culminarà en els anys 1960 quan un grup de dissenyadors joves crea roba per a persones que no es volen vestir com els seus pares.

Així mateix, la "joventut" com a concepte és una cosa de què ha viscut i viu la indústria de la moda i especialment la cosmètica.

- La moda està subjecta als vaivens socials i de vegades crea les seves pròpies lleis "absurdes".

Els fils que uneixen la moda amb els canvis socials són de vegades subtils i profunds.

- La moda sempre ha estat prop de les classes poderoses.

Actualment estem en un moment de "democratització de la moda", una etapa que va començar amb Pierre Cardin en els anys 1960 i amb la seva creació del Pret a Porter. Tanmateix això no ha obert les portes a la tercera edat.

- La moda moltes vegades avança per "cops d'efecte" o actituds radicals d'una persona o d'un grup que deixa de ser-ho quan és assimilat socialment.

A dalt

La preocupació per la imatge al llarg de la vida, com influeix en el nostre entorn i la seva evolució al llarg de la història de la moda.

La preocupació per la imatge personal és una cosa que ens acompanya al llarg de la vida. Aquesta inquietud va molt lligada a la moda com a fenomen social i de comunicació.

Ens vestim per a agradar-nos o per a agradar els altres?

Una vegada vaig llegir una anècdota de la dissenyadora Elsa Schiaparelli, que explicava la història de dos homes que es coneixen en una platja nudista. Comencen a parlar, s'entenen bé i passen un dia plegats, xerrant. Al final, cadascú va al seu vestuari i es tornen a trobar. Automàticament s'adonen que no tenen res en comú. La situació és una mica exagerada, però ens recorda el poder de la imatge.

Hi ha moments de la nostra vida, com ara l'adolescència, en què la imatge adquireix una importància excessiva, en el sentit que comencem a assumir els nostres propis criteris i gustos però, a la vegada, ens volem identificar amb un col·lectiu o grup en el qual ens sentim afirmats i forts.

A banda de l'adolescència, al llarg de la vida hi ha diversos actes en què la imatge s'expressa per nosaltres, com ara el dol. Ens vestim de negre o de colors foscos per assumir el nostre dolor o el d'altres persones i per a acompanyar-les en la seva tristesa. Un altre exemple són els casaments, en què escollim les nostres millors gales per a afalagar els contraents. Seria meravellós que aquesta forma de "parlar" amb la imatge s'apliqués a tots els moments importants de la vida quotidiana i ens acompanyés sempre: una cita amorosa, un sopar d'amics, etc.

Tot i que la moda ha tingut una importància molt gran al llarg de la història, mai no ha estat com en aquests darrers anys. Vivim en un moment en què el culte a la imatge és tan exagerat, que de vegades oculta altres valors personals molt més importants. Per a arribar a aquests moment, la moda ha passat per diverses etapes al llarg del segle XX. Si fem un repàs del que ha estat aquesta història al llarg del segle, veient-la des del punt de vista dels nostres dies, podem veure què hi hem guanyat i perdut.

El segle XX hereta la moda del segle anterior. Es donen dos estils: la moda eduardiana, com a herència del segle XIX, amb molts ornaments, complements i el que se'n deia el "pit coloma", i l'estil Directori, que ve del segle XVIII. Els vestits tenen cintura alta, cua, cauen rectes i porten ornaments als baixos. Les dones van vestides de "blanc virginal" fins que es casen, després porten tonalitats liles i pastels.

Apareix un dissenyador a París, Paul Poiret, que, influït pels ballets russos (Scherezade, 1905) i per l'exposició fauvista (Matisse i Derain), crea una nova silueta: alleugereix la cotilla, treu capes de roba interior i crea una figura més recta i flexible, tot donant un nou moviment al cos femení. Crea "odalisques modernes" en colors vius, les "noves soldanes" amb gases, vels, turbants. El seu taller està inspirat en Les mil i una nits. Les models són dones de l'alta societat, entre d'altres.

Dècada de grans contrastos abans i després de la guerra. La societat està inquieta, s'augura un nou ordre. Amenaces i tensions entre els països europeus i grans nacionalismes duen Europa a la primera guerra.

Poiret continua el seu regnat fins a la guerra. És l'època dels escàndols per la influència de l'art romà i grec, les dones comencen a pujar les faldilles i deixen al descobert espatlles i braços. Amb la desaparició total de la cotilla apareixen la lligacama i la indústria de les mitges.

És la dècada del ball. Hi ha una parella de ball, els Castle. Ella és Irene Castle i serà una de les icones de la moda. És alta, atlètica, ossuda, es talla el cabell com els nois i d'aquesta manera es crea l'estil "garçone". El pit s'aplana i les dones fumen i beuen en públic, comença una nova consciència social. Apareix una nova artista que crea estil barrejant art i moda: Sonia Delaunay. Tot això augura l'estil de la dècada següent.

Els "bojos" 20. Dos esdeveniments artístics marquen aquesta dècada. El 1919, Gropius signa el manifest de la Bauhaus. De la barreja del cubisme amb el Directori, Bizanci i Bagdad, neix l'"art deco", que definirà la silueta de tota la dècada. Se l'anomena així per primera vegada el 1925, en l'exposició de les arts decoratives de París. Es basa en les línies geomètriques pures, és andrògin, crea una dona mancada de corbes. A això s'afegeix que les dones comencen a ocupar llocs d'home.

Resumint, les pautes de la dècada són: faldilles curtes i cabell a la "garçon", el ball boig, els cotxes de carreres, els avions, els esports, les segones noces (Vogue anuncia dissenys per a aquesta ocasió). Les dones prenen el sol, volen estar primes (esport), es crear el vestit de còctel per al moment entre el dinar i el sopar. Es posen de moda la ginebra i el whisky, que tantes situacions creen en la literatura americana dels anys 20.

És l'inici de l'era Chanel per influència de la Bauhaus: el luxe no ostentós, el "pobre chic", jerseis d'home... Chanel va ser la primera dona que va canviar l'orientació de la moda i la va dotar d'una personalitat que ha durat fins avui. Les dones, després d'ella, prenen consciència de la seva situació.

Madame Viunnet crea el tall al biaix i això influirà en la moda de la dècada següent.

Època marcada pel crac de 1929. L'esport es consagra com a màxima influència de la moda, com a conclusió de la independència i la liberalització de la dona. El 1935, Vogue fotografia el primer trajo de bany de dues peces. Apareix el raió, que, combinat amb fibres naturals, permet diverses possibilitats, especialment en la roba esportiva. S'obren botigues d'esports a la Costa Blava, que adquireixen molta importància.

A París, Elsa Schiaparelly, rival de Chanel i totalment oposada als preceptes d'aquesta, basa la seva feina en el surrealisme, per la infñuència dels seus amics Dalí i Cocteau. És la part més lúdica de la moda. Els vestits s'omplen d'ocells, sols, circs. Les espatlles s'eixamplen i la silueta, per influència del cinema, es va fent més femenina, però es continua allargant el tall. La faldilla és recta, el pit pla i es fa servir molt de maquillatge. Es creen ornaments per a colls i mànigues per a respectar la sobrietat del trajo però sense deixar d'enfasitzar la feminitat.

La dècada de la guerra. La guerra marca un abans i un després en la moda. Ateses les restriccions econòmiques, es tanquen moltes de les cases d'alta costura. Tots els diners són per a la contesa, els pocs modistos que queden posen a les seves col·leccions noms de guerra. La roba recorda els uniformes militars i es fa més còmoda, ja que les dones ocupen els llocs dels homes: faldilles pel genoll evasé, espatlles amples i jaquetes entallades.

El cinema s'omple d'exotisme, d'un gos (Lassie) i d'Orient. La gent tracta d'oblidar el que passa. A Londres, les dones recorren a l'enginy per a subsistir i es pinten les cames perquè sembli que porten mitges. Després de la guerra, la gent somnia amb un futur millor però l'economia continua ressentida.

Dior, des de París, llança el new look el 1947. L'impacte fou tan gran que va definir els anys 50. A Amèrica, Claire McCardell crea roba amb teixits més pobres i esdevé la pionera del prêt-à-porter. En els 40, a causa de la guerra, sorgeixen les arrels del que en els 50 s'anomena els "rebels sense causa", gent jove que comença a demanar una nova indumentària que la faci trencar amb el passat.

Arrenca la dècada amb esperança americana, amb innovacions en la cosmètica i en la llar que les dones europees voldrien tenir. El new look comença a decaure, encara que la seva estela continuarà tota la dècada.

Els dissenyadors, a causa de la influència americana, es tornen més raonables i creen roba més portable, cosa que facilita el retorn de Chanel. Els joves cada cop prenen més importància, es tornen existencialistes a Europa i rebels a Amèrica (Dean, Brando). Són els anys de la consagració de Balenciaga, amb la "línia sac": vestits sense entallar de màniga curta, molt més còmodes que els del new look. També crea les túniques camisa que tant afavoreixen la dona.

Es crea l'empresa Maxmara i apareixen altres dissenyadors que ja no realitzen només alta costura. Alguna cosa ha canviat des de la guerra.

L'explosió de la joventut. El jovent sempre ha estat rebel, la diferència amb altres dècades és que ara té diners. Molts joves viuen a la ciutat, estudien o treballen, ignoren els seus pares, no s'identifiquen amb la generació anterior i això es nota en la moda. Als carrers de Londres apareix la minifaldilla en els estudiants d'art i en els mods. Mary Quant se n'apropia i la llança a les passarel·les i a les seves botigues. Els joves volen roba que els identifiqui i que expressi la seva forma de sentir.

L'arribada de nous materials, com ara el xarol i el plàstic, porta la "Space Collections" de Courrèges de 1964. L'impacte d'aquesta col·lecció va ser molt gran. Courrèges combina la tradició de l'art parisenc amb nous materials i amb una gran publicitat. El carrer s'omple d'"amazones del futur", colors candi, botetes, abrics de nena, etc. Això ho secunden Rabanne i Cardin per la influència de la carrera espacial.

Es crea l'estil unisex: la mateixa roba per a home i dona. Sasoon crea el tall asimètric, que va canviar el concepte de perruqueria.

El 1968 és l'any del desengany. Luther King és assassinat. Es realitza la protesta americana contra la guerra del Vietnam. A París hi ha el maig del 68. Tot això porta una reacció conservadora en la moda. L'energia dels 60 es va apagant, els somnis s'esvaeixen. Una ètica col·lectiva s'apodera de la gent i desplaça el narcisisme dels 60. Es comença a buscar una nova societat, es crea el moviment hippy, es gira la mirada cap a les cultures de l'est i comença en la moda la reinterpretació dels estils del passat, com l'art nouveau i l'art deco.

La roba enalteix el passat i l'"ideal rural" en comptes de l'"ideal urbà" (dissenys campestres d'Ashley i de Ralp Lauren). Apareix a París un dissenyador japonès que obrirà la porta als altres: Kenzo. El 1969 realitza la seva col·lecció a Europa, el seu estil fresc, jove i sensual copa la dècada. Reinterpreta el kimono tot unint Orient i Occident. Barreja colors, estampats, etc. en teixits humils com el cotó.

Saint Laurent, que va llançar la seva línia de prêt-à-porter "Rive Gauche" a mitjan dècada dels 60, és en aquesta quan es consagra com el rei del prêt-à-porter. Combina la tradició de l'alta costura amb la realitat econòmica del moment.

La moda en aquesta dècada reflecteix una recerca constant de coses noves. Apareixen a París més dissenyadors japonesos. És la consagració d'Orient. Darrere l'estela de Kenzo arriben Yamamoto i Kawakuvo, que creen increïbles looks a través del patronatge.

A Londres, una dissenyadora, Westwood, i el seu marit, McClaren, lideren la imatge i l'estil anàrquic de la ciutat. Dissenyen roba per a grups de música, estan interessats per tot allò que suposi rebel·lia i contracultura. El moviment punk apareix amb una força imparable i es consolida en el concert dels Sex Pistols "Déu salvi a la Reina" de 1977. La roba és com "feta a casa", de segona mà. Només Westwood crea roba punk, la resta de dissenyadors prenen la seva influència.

L'aparició del punk a mitjan dècada es deu al fet que la gent jove portava temps sense treballar, decepcionada i amb ganes d'acabar amb les coses establertes. A més del punk apareixen els "nous romàntics". Aquests dos moviments marquen el començament dels 80 i creen una relació entre moda i música que continuarà tota la dècada. Apareixen dissenyadors joves que creen roba per a Annie Lennox, Visage, Boy George, etc. i donen més importància a la imatge que a la música.

Les desfilades es converteixen en performance. A París, un dissenyador, Gaultier, fusiona tendències dels joves anglesos amb la tradició parisenca. Hi ha un abans i un després en la moda a causa de la seva visió, la seva manera de fusionar tendències que no tenen res a veure, tot ironitzant sobre el sexe, el sado, la societat, el guardaroba masculí... També és la dècada de les marques, del luxe ostentós, de la moda italiana, etc.: Versace i el luxe, Armani i la comoditat, els logos...

Després dels excessos econòmics i el malbaratament dels 80 arriba el desencís i es produeix una revolució del llenguatge de la moda com no s'havia vist dels dels 60. Neix el grunge, un moviment de gent real que fa coses reals. Els seus profetes són fotògrafs anglesos com ara Juergen Teller, Corinne Day, Terry Richardson i David Sims. És el moment de la realitat i per primera vegada les grasses, les planes, les pigalloses, la gent normal té un forat en la moda.

Després d'això s'obren diversos camins fins a arribar al "minimalisme"; després del fàstic arriba la màxima austeritat. La frase "menys és més" esdevé un lema a seguir. El luxe es troba soterrat, "s'ha de ser ric però no semblar-ne". A això s'afegeix l'explosió de cadenes de distribució de roba més barata però amb una qualitat de disseny, com ara Zara, Mango, etc.

D'aquesta revisió podem treure'n quatre punts importants:

- La joventut ha estat sempre un valor a l'alça; tant la gent jove com la joventut com a concepte.

- La moda està subjecta als vaivens socials i de vegades crea les seves pròpies i absurdes lleis en què es troba ficada.

- Sempre ha estat prop de les classes poderoses.

- La moda moltes vegades avança per "cops d'efecte" o actituds radicals d'una persona o d'un grup, que deixen de ser-ho quan són assimilats socialment.

Pel que fa al primer punt, es pot dir que és cert però per què no s'intenta canviar aquest estendard? Després de la Segona Guerra Mundial i a causa del desencís que va deixar, la joventut comença a adquirir importància especialment en els anys 50. Llavors, per primera vegada, se la contempla com una "classe social". Això culminarà en els anys 60, en què un grup de dissenyadors joves creen roba per a gent que no es vol vestir com els seus pares perquè no s'identifica amb aquella generació. Així mateix la joventut com a concepte és una cosa de la qual la indústria de la moda i especialment la cosmètica ha viscut i viu.

Sobre el segon punt cal dir que els fils que uneixen la moda amb els canvis socials són de vegades subtils i profunds. Ceil Beaton, fotògraf de moda i àrbitre de l'elegància durant dècades, es preguntava: per què l'home, que sempre ha buscat valors immutables i eterns, es deixa influir pels que no en són? Així mateix, per a corroborar l'absurditat que de vegades és la moda, Helmut Newton va comentar: "Diuen que no sóc fotògraf de moda perquè no tinc el cervell ple de tul rosa".

Quant al tercer punt, tot i que ha estat cert, ara estem en un moment de "democratització de la moda". Va començar amb Pierre Cardin en els anys 60 i la seva creació del prêt-à-porter i ara culmina amb grans cadenes com Zara, Gap, Mango, que venen prendes de moda a preus molt assequibles. Mai hi ha hagut un moment en la història com ara, en què tantes revistes, fotògrafs, etc. parlessin del mateix discurs. Avui dia és un negoci que genera milions d'euros i dóna feina a molta gent.

Finalment, pel que fa al quart punt, si analitzem la història de la moda trobem gairebé sempre que darrere d'una actitud radical es produeix un pas endavant en la imatge. Si analitzem aquestes actituds, observem que a la tercera edat ja no existeixen.

Basant-me en aquests punts m'agradaria llançar una pregunta: si la moda és una forma de comunicació que de vegades ens ajuda a relacionar-nos amb els altres, si amb aquesta "democratització de la moda" s'arriba a molta gent, si a més pensem que avui dia es viuen més anys amb bona salut, per què no hi ha una imatge de moda forta i consolidada que comenci a partir dels 65 anys?; per què la gent de l'anomenada tercera edat no intervé de forma activa en la moda?; per què la relació entre imatge i generació gran no és fructífera?

Per a respondre a això cal tenir en compte diversos factors que dificulten aquesta relació. "Por" és una paraula molt lligada a aquesta edat: la "por del que diran", que impedeix a la gent gran expressar-se amb la seva imatge com ho feia quan tenia menys edat. Això implica una "no evolució" i una acceptació de qualsevol "imatge com una cosa normal" per a aquesta edat. El problema és que aquesta "normalitat" sempre és alguna cosa sense gràcia ni gust. Quantes vegades no hem sentit l'expressió "pentinat de vella"?

També hi ha la por d'envellir, de no acceptar el propi cos tal i com el temps ens l'ha deixat, quan comprovem que no podem posar-nos les mateixes coses que fa 20 anys. Un fet que s'hauria d'acceptar com una cosa natural i amb el qual s'hauria de viure traient-ne partit, s'accepta amb la resignació d'aquell a qui li "queda poc de temps".

Tot això fa que la personalitat de cadascú davant de la moda no evolucioni, que perdem els matisos que ens van caracteritzar en la nostra joventut i maduresa. No es tracta d'aconseguir el que no es tenia, sinó d'evolucionar de forma positiva amb la imatge i, en alguns casos, de descobrir aspectes de la personalitat que no es coneixien, tot mantenint una actitud curiosa davant de la vida i de la moda.

Amb l'edat el vestit s'ha d'adaptar al cos i no a l'inrevés. La imatge i la moda han de ser còmodes però sense perdre el punt lúdic, creatiu i gratificant que creï estímuls agradables. En el cas de l'home cal insistir-hi, perquè pertany a una generació en què la preocupació per l'estètica era considerada com "una cosa femenina".

Recuperar el gust per la imatge i el seu aspecte lúdic és una forma de recuperar certa identitat, es pot envellir sense pertànyer a una "massa grisa", tot explotant les qualitats físiques a través de la imatge i afirmant la nostra forma de ser, sense que ens sigui igual "un pentinat que un altre".

Un altre aspecte interessant de la imatge en l'edat madura és l'escassa relació entre generacions. Aquí la gent gran hi té una part de responsabilitat, en el sentit que oblida l'actitud rebel de la seva joventut. Quantes persones grans entenen la moda de la gent jove?; quantes vegades hem sentit comentaris despectius envers el jovent, sobre el cabell llarg o curt, les crestes, les minis, etc.? Amb aquesta actitud es produeix un rebuig de la gent jove en veure que els grans no accepten els canvis. Tots ens hauríem de demanar en quin moment de la vida hem decidit aturar la nostra capacitat de comprensió i acceptació de les coses noves. Sabent que l'evolució de la moda sempre va acompanyada de canvis i d'actes radicals que suposen un pas endavant, per què perdem aquesta capacitat de comprendre'ls? Si el jovent se sent incomprès i rebutjat, es crea una barrera en les relacions i es margina una part de la societat. La moda ha de ser una sensació lúdica i agradable que et digui que, amb 80 o 90 anys, pots disfrutar de la teva imatge i que això generi una sensació positiva envers tu mateix, sense perdre el seu aspecte comunicador cap als altres.

Respecte al comentari sobre la importància d'anar net -que m'ha cridat l'atenció-, crec que anar net no és anar despullat i anant net es pot anar de moltes maneres. Pel que fa a que allò que compta és l'estil, penso que això amaga un petit parany: què ens posem per a tenir estil? La gran pregunta és si ens vestim per a agradar-nos a nosaltres o ens vestim per a agradar els altres, i a partir d'aquí es podria fer un debat.

Quant a si és criticable que la gent gran es vesteixi amb roba més jove, apuntaria dues coses. La joventut és també una actitud. Òbviament és un fet físic, no ens podem enganyar, però hi ha molta gent que té un esperit jove durant tota la vida. Personalment, no veig malament que una persona vulgui anar vestida amb roba una mica més jove, em sembla que és una qüestió d'estil de cadascú. Referent a la crítica d'esperpèntica sobre una persona que va vestida més jove, crec que cal valorar l'esperit de rebel·lia que pot conservar aquesta persona i que li plagui de vestir-se així. També es pot valorar per què no hi ha un buit per a la persona gran que vol anar vestida una mica més jove i no troba llocs on aconseguir roba més jove aplicada a la seva edat.

Estem en una societat on tot es consumeix molt de pressa, on hi ha deu canals de televisió amb deu programes alhora, amb milers de coses a la vegada i tot respon a un interès purament econòmic. &Eeacute;s possible que m'equivoqui, hi ha gent més preparada que jo per a analitzar aquesta mena de coses. Quant a l'opinió de Carolina Herrera sobre la moda "portable" i la seva imatge de París, jo no hi estic d'acord. Hi ha dues menes de moda. Jo crec que hi ha una moda "portable" -d'entrada tota la moda n'hauria de ser-, la frase de la Bauhaus de 1919 "la funció fa la forma" és vàlida avui dia. Una jaqueta ha de ser una jaqueta, no pot tenir tres braços perquè les persones no tenim tres braços, només en tenim dos. Crec que la moda ha de ser "portable", però hi ha un tipus de moda més lligat a l'art i amb més espectacle, com pot ser la imatge de Christian Dior -si avui aixequés el cap possiblement estaria escandalitzat amb el que fa John Galliano-, però crec que aquesta part és important perquè permet una capacitat d'espectacle i de somni i per què no n'hi pot haver en la moda? A més, respon a un interès de màrqueting molt clar i molt concret per a cridar l'atenció sobre la firma i perquè després la gent consumeixi els productes de cosmètica i els perfums. No se si han estat a la botiga de Dior, hi ha tota una imatge exagerada, però després hi ha tota una divisió molt més vendible de prêt-à-porter, on es troben trajos de sastre i coses més convencionals.

Quant a l'opinió de Carolina Herrera, em sembla respectable, però segons com es miri no pot ser "portable" per a una altra gent, amb la qual cosa jo crec que és quelcom molt subjectiu i, per tant, crec que és important que hi hagi els dos tipus de moda: la "portable" i la que ens permet somniar o fins i tot criticar-la perquè no ens agrada. Crec que és purament imatge i res més.

Respecte de l'anorèxia, em sembla que és un problema gravíssim, això està fora de qualsevol dubte. Crec que la moda l'ha fomentada, però no crec que n'hagi estat responsable. No conec el tema profundament, però de gent que l'ha tingut a prop i a través de persones que han tractat gent anorèxica, se que és gent molt disciplinada, molt intel·ligent, que controla molt bé els seus actes, perquè per a no menjar durant dies i dies s'ha de tenir molta disciplina i no crec que tot això sigui per a posar-se una talla 38. Em costa molt de creure. La moda hi ha contribuït venent el somni de la primesa, que la roba senta millor i un seguit de coses amb les quals no estic d'acord, però no crec que en sigui responsable, senzillament no hi ha ajudat.

També em sembla molt bé la comoditat, em sembla fonamental i bàsica. He vingut amb xancletes i texans i podia haver vingut amb trajo i corbata, però no m'hauria sentit còmode i a més pensava que no era la meva targeta de visita pel que venia a explicar, amb la qual cosa ja dono pistes de quina pot ser la meva situació i la meva opinió entorn de la imatge.

Quan dic que no hi ha una imatge de moda a partir dels 65 no dic que hi hagi un esclavisme a partir d'aquesta edat, ja n'hi ha hagut prou durant tota la vida com per mantenir-lo. Parlo més aviat d'una qüestió subliminal, d'una qüestió de valors. Jo vaig molt a les botigues, no perquè hi compri roba -ja saben que "el sabater és qui va més mal calçat"-, sinó per la meva feina, per a observar què compra la gent, per què compra i com compra, i veig molt poca gent gran a les botigues on jo entro i no em sembla important el fet, és important el perquè. Existeix un distanciament entre la gent de la seva edat i la d'una altra generació, com la meva o fins i tot més jove, i això és el que fa que no hi hagi aquest mercat. Quan em refereixo al fet que no hi ha un mercat, no em refereixo que cada temporada hi hagi d'haver desfiladees amb gent de la seva edat i que això generi una bola econòmica tan gran com aquella on estem ficats nosaltres. Em refereixo a l'aspecte positiu, perquè la moda és en certa manera un monstre -ja ho he dit-, però també té coses molt positives. No hi ha revistes de moda per a vostès, revistes que no parlin només de la lumbàlgia o de què cal fer quan el menjar no senta bé -per dir alguna cosa en general i sense faltar al respecte a ningú-, però crec que cal que hi hagi roba per a gent que ja no està tan prima i que aquestes persones no hagin d'anar als grans magatzems a comprar unes talles enormes, amb estampats que sembla que els hagi fet un cec o el seu pitjor enemic. Això em sembla un problema en el sentit que la gent no se senti satisfeta perquè no es vegi guapa. Se que no és important veure's guapa i que hi ha d'haver una altra sèrie de valors que facin que això no sigui important. És el mateix que amb els diners. Els diners no són importants, però no ho són quan se'n tenen. "El millor dels diners és tenir-ne per a oblidar-te'n", diu la gent rica, i amb la moda passa una mica el mateix.

S'ha dit que el que et poses és una expressió del teu esperit: jo hi estic d'acord. Ho he dit quan parlàvem de posar-se roba per a gent més jove. També crec que s'ha de tractar d'un "divertiment" -una expressió que em sembla perfecta, exacta i correcta- i sobretot no ha de morir l'esperit rebel i les ganes de posar-se una cosa o una altra; en el fons estem parlant d'una cosa tan superficial com el que et posaràs. D'una manera subtil, això està lligat a una altra mena de coses, crec que és un tipus d'alegria que pot motivar a tota la gent quan es veu una mica més guapa. Tot i que, si tens uns problemes molt greus, no et desapareixeran pel fet que estiguis més guapa.

També estic d'acord que "l'hàbit no fa el monjo". Em permetré d'explicar una anècdota personal que és molt curiosa. Durant els 80 jo vivia a Londres i és quan hi va haver tota l'explosió de Jean Paul Gaultier. Jo anava al col·legi amb unes mitges de malla i minifaldilla escocesa, perquè era la imatge masculina de l'època. Em venia de gust anar així, no per a cridar l'atenció, m'agradava anar així. Per a mi era important anar així. Com era important anar al cinema, als museus i a altres llocs, però quan em llevava no em posava un quadre, em posava una roba i la que em volia posar era aquella. Hi havia llocs on no m'obrien la porta fins que no s'assabentaven de què anava o de per què hi anava. Això ho he viscut i sóc molt militant del fet que no es pot rebutjar ningú per la seva imatge.

Sí que és cert que la roba, i la moda en general, serveix per a ocultar un seguit de coses, però això forma part d'ella des de la primera vegada que algú que vivia a les cavernes es va posar una pell. Són segles i segles d'història contra els quals no es pot anar. Crec que la imatge és quelcom d'immediat i momentani, està en un mateix, en afavorir la comunicació amb l'altre o no; un cop s'ha superat aquesta barrera, ve la resta. I ve el conèixer-se i veure què passa, però en un primer moment la imatge és important, no n'hauria de ser, però n'és.

Per a acabar volia dir una cosa que se m'ha escapat en la xerrada pel que fa la indumentària masculina. Em pensava que sortiria en el debat, ha estat una mica una argúcia meva, però no ha sortit. Ningú no ha preguntat per què no han sortit homes a les imatges, llevat de dues ocasions: el 1920 amb el bernús de Sonia Delaunny i el 1960 amb els dissenys de Stephan Jones. Jo crec que amb la moda -sense entrar a valorar o a jutjar si és important o no- moltes vegades s'arrosseguen uns llasts, unes conclusions de per què es fa una cosa o una altra, per què es va vestit d'una manera i no d'una altra, i crec que això és molt evident en el comportament dels homes envers la moda. Hi ha una frase de Jean Paul Gaultier quan li demanen per què fa aquesta roba tan boja que no és "portable" i diu: "La realitat és que la meva roba és portable, només que per a una altra mena de persones, no per a vostè que m'està entrevistant".

Una altra frase molt important és: "Els homes necessiten anar més a poc a poc amb els canvis, no estan educats per a canviar tan de pressa. El que a una dona li costa un any, a un home li'n costa deu". Si s'analitza en profunditat veiem que hi ha una llosa cultural que fa que això sigui així. De fet, la majoria de públic d'avui és més femení que masculí i si sortim al carrer els homes tampoc van despullats, oi?

Que la moda hagi vist en la dona l'aparador per lluir, és una reflexió interessant que té part deveritat. Hi ha tota una manipulació social i la dona era poca cosa més que un trofeu per a l'home. Crec que és veritat, però la pregunta és: l'oferta genera demanda o la demanda genera oferta?

Fins al 1900 els homes dedicaven hores a vestir-se i tenien un abillament molt ric que va desparèixer amb el segle i no va tornar a aparèixer fins als 60, recolzat pel moviment gai que, com a col·lectiu, va començar a prendre importància. El moviment gai trenca uns tabús, unes barreres socials que no et permeten expressar-te tal com ets. La moda podria ser això -si ens oblidem de la part econòmica-, la moda com a concepte. Els homes no han fet res per generar una demanda.

Cal tenir la moda pel que és, com una cosa divertida, i conrear una altra sèrie de valors i de coses que et permetin estar tan bé que puguis prendre allò altre com una cosa divertida i prou. Sempre he pensat que el millor maquillatge és una persona que està feliç, no cal res més.

La moda és de vegades un fenomen de comunicació i d'integració molt poderós. En desaparèixer a la tercera edat, fa que la separació generacional sigui encara més gran entre joves i grans, atesa la incomprensió de la gent gran envers els radicals canvis d'imatge que de vegades fa el jovent com a forma d'autoafirmació. En quin moment de la vida decidim de baixar del tren i no recordar la nostra actitud rebel de quan érem joves?

A dalt