La nostra vida personal com a font de saviesa i creativitat
G. Sastre Vilarrasa, professora del Departament de Psicologia Bàsica de la Universitat de Barcelona i coordinadora del Seminari Interdisciplinari d’Estudis de Gènere
La majoria de les societats industrialitzades afronten processos de canvi social i cultural que diversifiquen els paisatges humans pels quals transcorre la vida d’una persona.
Durant les últimes dècades les organitzacions socials, com ara les famílies, les escoles i les associacions han canviat vertiginosament i sovint de forma imprevisible.
La majoria dels teòrics de les ciències socials afirma que aquests canvis contribueixen a que cada vegada sigui més heterogènia la normativa que regula dues facetes íntimament unides, i igualment importants, de la vida social dels individus: les pràctiques socials pròpies de cada àmbit social i les relacions interpersonals que tenen lloc en aquests àmbits.
Conseqüentment, per ubicar-se en la seva cultura, l’individu ha d’aprendre que allò que està prohibit en un context, en un altre pot estar permès o pot, fins i tot, ser de compliment obligat.
Aquesta diversitat de codis deontològics està generant un augment important dels problemes entre persones que comparteixen un mateix espai social.
L’augment de conflictes interpersonals ha posat en evidència la necessitat d’arbitrar programes d’intervenció social susceptibles d’equipar els individus amb les eines i habilitats que són necessàries per fer front als nous reptes.
D’altra banda, la consciència que la nostra qualitat de vida i la nostra salut física depenen de la possibilitat de promoure una gestió adequada dels conflictes ens ha portat a refusar una filosofia basada en la llei del més fort, i ha impulsat un creixement prodigiós de l’àrea de la resolució de conflictes.
En un estudi (Rein, McCraty et al. 1995) en què es demanava a voluntaris que recordessin un episodi de la seva vida que els hagués produït un intens sentiment de còlera, es va comprovar que la simple evocació del succés induïa un període de caos del ritme cardíac que durava uns quants minuts. Després d’aquest període de caos, la secreció d’immunoglobulines A queia durant sis hores, de mitjana, amb la qual cosa es reduïa la resistència davant dels agents infecciosos. El mateix estudi va permetre verificar que un record positiu anava acompanyat d’un augment de la producció d’immunoglobulines.
Cada vegada hi ha més treballs que associen el fet de poder gaudir d’una bona qualitat de vida amb el desenvolupament de les habilitats que faciliten la resolució de conflictes. Aprendre a regular els estats d’ànim vinculats als conflictes no només produeix beneficis psíquics sinó que també millora la salut física dels individus.
Per motius de prejudicis culturals acostumem a pensar que els conflictes s’esdevenen només entre individus amb deficiències en l’àmbit relacional, que entre persones de bona voluntat i intel·ligència no es donen conflictes. Això no obstant, el que fa que una relació sigui problemàtica no és l’existència de conflictes, sinó el fet que aquests no es resolguin.
No podem evitar que hi hagi conflictes, però podem treballar-los, ja sigui per buscar-ne la resolució immediata, o per fer-ne una oportunitat de creixement personal.
Les situacions conflictives, encara que siguin inevitables, poden viure’s de formes diverses. Quan es perceben com a episodis negatius donen lloc a pràctiques socials, a relacions personals en què la confrontació i la lluita ocupen un lloc central. Però si es tracten com a possibilitats obertes al canvi, condueixen a la construcció de nous espais de diàleg que articulen i respecten les diferències de les parts.
En el nostre entorn social, en la nostra vida personal, observem oscil·lacions constants entre la confrontació i el diàleg. Mentre que hi ha pràctiques socials que sembla que es basin en l’enfrontament, n’hi ha d’altres que, ben al contrari, estimulen el diàleg.
Lakoff i Johnson han fet un recull de diverses metàfores que il·lustren fins a quin punt està estesa la idea que una discussió s’assembla a una guerra. En aquest sentit, l’ús freqüent de frases com les següents ens ajuda a esvair els dubtes:
- Va atacar els punts febles de la meva argumentació
- Les seves argumentacions són indefensables
- Les seves crítiques van fer blanc
- Vaig demolir els seus arguments
- Jo vaig guanyar la discussió
- Si fas servir aquesta estratè, et destruirà
- Va tirar a terra els seus arguments
- Va disparar totes les seves queixes
- M'has matat!
- Es va atrinxerar en les seves posicions
- Va vèncer el seu opositor
Els conflictes es produeixen en episodis puntuals, en moments de crisi. Els participants volen transformar la situació conflictiva en la qual es troben i, mentre ho intenten, oscil·len entre dues posicions. D'una banda volen mantenir al màxim els desigs, sentiments, opinions, idees i pensaments propis i, de l'altra, tenen present que els convé estar oberts a l'intercanvi amb les altres persones.
En aquest sentit, podem dir que la resolució de conflictes és una invitació a un diàleg, que s’ha de semblar més a un ball que a una batalla, entre l’experiència pròpia i la de les altres persones.
Es tracta d’un procés en què fem servir indistintament llenguatges diferents per transitar des d’allò que hem viscut com a propi, a allò que hem viscut com a aliè. Paraules, mirades, actituds corporals, silencis i escolta activa entren en escena per construir un nou entramat d’actes, sentiments, desigs i opinions que fan que les parts defineixin i es plantegin allò que tenen en comú i allò que les diferencia. És un procés obert a l’autoafirmació de cada part i a la comprensió i escolta activa de les altres parts.
La resolució de conflictes està, per tant, vinculada a les relacions personals i es fonamenta en unes fonts a les quals teòricament recorrem a diari.
Abans, però, de seguir avançant per una via que ens pot fer creure que la resolució de conflictes és fàcil, que tan sols és qüestió d’adoptar una voluntat d’entesa, convé que ens qüestionem seriosament les nostres habilitats per establir relacions de mutualitat entre els nostres semblants.
Per aquest motiu cal que ara tractem el tema de les relacions personals i la seva vinculació amb la resolució de conflictes.
Relacions personals
Els nostres coneguts són els nostres desconeguts més propers, va dir en una ocasió Nietzsche. Les seves paraules ens poden desconcertar una mica, però si després de la nostra primera sorpresa ens aturem un moment i pensem fins a quin punt coneixem poc els nostres coneguts, possiblement admetrem que té una part de raó.
Solem concedir poca importància a tot el saber que contenen les nostres experiències. Ens desplacem d’una a l’altra sense quasi aturar-nos-hi. No tenim temps d’incorporar de forma reflexiva les idees i sentiments que evoquem en les nostres relacions personals.
A diferència del que fem amb altres assumptes, com ara les coses relacionades amb la feina, els interessos econòmics o les relacions amb els objectes, reflexionem poc sobre les nostres relacions amb les persones que ens envolten. Ens basem en idees sincrètiques, difuses, en què nosaltres mateixos ens confonem amb els altres i amb la situació.
Jorge Bucay (2003) explica un conte en el qual, un cap de setmana, un home truca al metge de capçalera de la seva família i li diu que està preocupat perquè la seva dona s’està quedant sorda. El metge li proposa que dilluns el vagi a veure a la consulta amb la seva dona. El marit insisteix en la urgència del problema i el metge, en veure la seva inquietud, li suggereix que indagui el grau de sordesa de la Maria. Per fer-ho, primer ha de cridar la seva dona des del racó més allunyat i després des de llocs cada vegada més a la vora d’ella. El marit segueix les indicacions del metge i crida fortament el nom de la seva dona des de diversos llocs sense obtenir cap resposta. Finalment l’home entra a la cuina, s’apropa a la Maria, li posa la mà a l’espatlla i li crida a l’orella: "Mariaaaaaaa!". Aleshores ella li respon: "Ja m’has cridat més de deu vegades i totes t’he contestat 'què vols?'. Cada dia estàs més sord, no sé per què no vas al metge d’una vegada".
Aquesta historieta il·lustra un fenomen molt comú en les nostres relacions personals. Tots ens assemblem a l’home de la història. La confusió entre allò que és propi i allò que és aliè dificulta enormement la resolució de conflictes.
Habitem en una amalgama on tot es confon, on els nostres pensaments, sentiments i desigs es barregen entre si, de tal manera que ens costa distingir entre el que nosaltres pensem i sentim, i allò que senten i pensen els altres. Això ens pot portar, per exemple, a no adonar-nos que els nostres sentiments poden impedir-nos pensar de forma eficient en les causes dels nostres conflictes.
Fa uns anys vam dur a terme un estudi per indagar com reaccionaven les persones quan rebien un tracte injust per part d’una persona amb la qual mantenien vincles afectius. Aquest estudi ens va permetre constatar que quan una persona recorda una injustícia se sent trista, decebuda, frustrada, enganyada, traïda, impotent, etc., i que aquests sentiments l’inciten a tancar-se en el seu dolor, i a trobar el seu principal consol en l’autocompassió. El fet de compadir-se de si mateixa, però, no li facilita la recerca de comportaments adequats per a la defensa dels drets que li han estat violats i la deixa encara més desvalguda davant l’agressió rebuda. Per exemple, una noia que comentava un problema que havia tingut amb el seu pare va dir:
"Com més temps passa, més em pregunto si realment vaig ser jo la culpable. Em confon amb la seva indiferència i m’agradaria que m’anessin recordant que no m’ho mereixo."
Les paraules d’aquesta noia mostren que ella va viure el comportament del seu pare com una agressió a la seva pròpia identitat i que aquesta agressió no només va violar algun dels seus drets, sinó que a més li va produir un estat d’indefensió momentània que la va deixar confusa i desprotegida.
Una altra noia que comentava un problema que havia tingut amb la seva mare va dir:
"Realment vaig arribar a pensar que m’estava tornant boja... Vaig arribar a pensar que sense adonar-me’n em posava histèrica, o alguna cosa així, perquè de fet vaig acabar plorant de forma compulsiva."
Veiem com en tots dos casos la injustícia va produir una forta inseguretat a les dues noies. Les injustícies resulten massa doloroses perquè qui les pateix pugui allunyar-se’n i quedar indemne.
Davant d’una injustícia se solen generar dos fenòmens que poden semblar incompatibles, però que no obstant succeeixen de forma simultània. D’una banda, la persona tractada injustament se sent presonera de la injustícia rebuda i, de l’altra, sent un desig profund de negar-la. Conseqüentment, tendeix de manera impulsiva a pensar-hi i, alhora, a negar aquesta situació, de la qual, malgrat els esforços que hi dedica, no aconsegueix alliberar-se ni pensar-hi adequadament.
Aquesta actitud ambivalent condueix a una pobresa d’anàlisi de la situació. Per això, la majoria de vegades els raonaments es limiten a una crítica global de la persona agressora i a considerar que aquesta persona ha actuat pensant exclusivament en els seus interessos individuals, de manera que es genera un estat d’ànim que no contribueix a que la persona agredida busqui ajuda en terceres persones.
Sentir-se víctima d’una injustícia produeix una confusió momentània que fa que qui la sofreix pensi que no pot disposar d’assessorament, consell, suport moral, ajuda material, etc. per part dels seus amics i familiars ni per part de professionals.
Així, per exemple, vam preguntar a una noia que havia tingut un problema amb el seu xicot si li hagués agradat rebre ajuda d’algú, i la noia va dir:
"No sé quina hauria estat la millor ajuda. Suposo que hagués hagut de parlar amb algú que ens conegués a tots dos i fos imparcial, però com que aquesta persona no existeix, en aquell moment vaig fer el que necessitava: plorar i desfogar-me, i després estar sola."
Vegem un altre exemple:
"En aquell moment necessitava la comprensió dels amics, el seu suport. Però no el vaig poder recuperar fins molt temps després, quan vaig aconseguir estar bé amb mi mateixa. Aleshores vaig poder apropar-m’hi i afrontar la situació."
Viure una situació injusta pot fer que qui la pateix s’adhereixi de tal forma a la situació problemàtica que sigui incapaç de buscar i trobar ajuda fora del context en el qual s’ha generat la injustícia. Si emprem les paraules citades, hi ha una única sortida: plorar, desfogar-se i acceptar la solitud.
El patiment que produeix una injustícia no només trenca els vincles de qui la rep, perquè aïlla la persona de la resta d’individus, sinó que també empobreix els seus pensaments, la qual cosa fa minvar les seves possibilitats de sortir airosa de la situació.
En la resolució de conflictes, a més dels possibles efectes d’una indefensió momentània, convé tenir en compte les nostres dificultats per poder discriminar prou bé allò propi d’allò aliè. Dificultats que, en el conte del marit i la seva dona sorda, són fàcils d’objectivar; en canvi, quan es tracta de determinar les responsabilitats personals, la problemàtica és molt més gran.
Tendim a creure que els nostres pensaments, sentiments i desigs són compartits pels altres i aquesta creença ens impedeix prendre consciència de les possibles diferències entre els pensaments, sentiments i desigs propis i els de les altres persones.
Des d’aquesta situació de batibull creem esquemes, imatges mentals, de les persones que ocupen un lloc significatiu a la nostra vida i, sense adonar-nos-en, de forma progressiva, anem substituint aquestes persones pel patró que ens fem de cada una d’elles.
D’entre totes les imatges construïdes a partir de les situacions viscudes amb un mateix individu, en seleccionem sols unes quantes, les que ens semblen més destacables, i donem tanta força a aquestes imatges que les altres queden relegades a un segon pla.
Les imatges seleccionades com a prototípiques d’una persona són les lents amb què "mirem" totes les seves accions. De manera que si, per exemple, hem catalogat algú com a persona difícil, els seus actes conciliadors ens passen desapercebuts. A la inversa, ens resistim a creure que una persona que considerem grata ens està perjudicant amb el seu comportament.
Quan actuem d’aquesta manera, és a dir, quan reduïm una persona a la imatge que ens n’hem fet, quan l’encasellem en un únic patró de conducta, no tenim en compte la diversitat de recursos, destreses, habilitats, perspectives, opcions, innovacions, canvis, etc., de què aquesta persona és capaç.
Actuem com si penséssim que si apliquem imatges previsibles al comportament dels nostres amics i familiars, aconseguirem més fàcilment una bona entesa amb ells.
Amb tot, la realitat és justament contrària a la nostra creença. Tenim més possibilitats d’establir relacions que ens permetin considerar i coordinar amb èxit les diferències si ens alliberem d’esquemes i idees preconcebudes i ens interroguem sobre el que fan, pensen i senten les altres persones, sense que per això haguem d’oblidar els nostres propis pensaments i sentiments.
Les situacions conflictives són complexes, en elles cristal·litzen diferències que es troben profundament arrelades en la forma de pensar i sentir de cada persona. Els conflictes comprenen un camp molt ampli de factors; la seva resolució exigeix contemplar simultàniament allò que uneix i allò que separa les parts implicades.
Cada individu té uns pensaments, sentiments i desigs propis que es vinculen amb els dels altres, però que no se subsumeixen en ells. La necessitat de respectar allò que és singular va, al seu torn, acompanyada de la necessitat de relacionar-los amb el conjunt de factors que confereixen un sentit unitari a la situació.
Un jugador de pòquer mira cada carta i, tenint-les totes presents, pensa quina és la millor forma de combinar-les al llarg de la partida, però no s’acontenta amb això, sinó que a partir de les jugades dels altres regula i ajusta el seu pla inicial.
Els conflictes formen un tot. Cada part té una entitat pròpia i alhora està íntimament vinculada amb la resta de parts. Contemplar el tot sense oblidar les parts i viceversa és el resultat d’una síntesi a la qual s’arriba a partir d’aproximacions successives.
Davant d’aquest panorama cal que ens preguntem com podem comprendre tots els factors implicats en una situació conflictiva. Per exemple, és obvi que els desigs de totes les parts tenen una funció important en el conflicte. Però malgrat aquesta obvietat, no resulta fàcil considerar els desigs d’una persona sense confondre’ls amb els seus pensaments i amb els desigs i pensaments dels altres individus.
Estem dotats d’una ment que ens permet adaptar-nos a la complexitat de les experiències a través de simplificacions d’allò que es resisteix a ser aprehès en tota la seva amplitud. Es tracta d’una simplificació bàsica, sense la qual no podríem enfrontar-nos amb la multiplicitat d’estímuls del medi. Amb tot, com veurem més endavant, la nostra capacitat de simplificar mentalment l’experiència necessita un complement important: la realització d’aproximacions successives a allò que passa fora de nosaltres.
Simplifiquem l’experiència reduint mentalment els elements que l’integren. No considerem tots els seus aspectes, sinó que en seleccionem només alguns, segons el moment, aquells que ens semblen més significatius i no prenem en consideració els que no ens semblen importants.
Permeteu-me que posi un exemple d’aquesta simplificació explicant-vos el resultat d’una investigació que vam fer per explorar les opinions d’alumnes universitaris sobre la resolució d’un dilema moral entre el dret a la vida i l’obligació de respectar la propietat privada.
Amb aquesta finalitat vam fer servir una història hipotètica el protagonista de la qual no té prou diners per comprar un medicament que és imprescindible per salvar la vida de la seva dona, i tampoc no disposa d’altres recursos legals per aconseguir-lo. Per tant, el protagonista de la història ha de decidir si ha de robar la medecina o no.
Vam entregar als estudiants el text escrit d’aquesta història i els vam demanar que escrivissin la seva opinió sobre què havia de fer el marit i que justifiquessin les seves respostes.
Vegem, a títol d’exemple, la resposta d’un estudiant:
"Crec que l’Enric havia de robar la medecina perquè estava en joc la vida de la seva dona i, probablement, és una persona a la qual estima i no vol perdre.
Segurament estava tan angoixat pensant en la possible mort de la seva dona, que per a ell el més important era aconseguir la medecina sense tenir en compte que l’acte de robar va en contra de la llei.
El fet que robi la medecina no està malament, sinó al contrari, perquè prefereix arriscar-se, encara que cometi un delicte, abans de deixar morir la seva dona.
No sé si l’Enric va reflexionar sobre el que li podia passar per aquest robatori, però si ho va fer, segur que no li va importar carregar amb la culpa abans que la seva esposa morís."
La majoria d’estudiants es va inclinar per la primacia del dret a la vida sobre el respecte a la propietat i conseqüentment va afirmar que el marit tenia el deure moral de robar.
Però vegem fins a quin punt van defensar la prioritat del dret a la vida sobre el respecte a la propietat privada.
Després de contestar què havia de fer el marit, vam ampliar el text de la història explicant que, finalment, el marit va decidir robar la medecina, amb tanta mala sort que el van veure, el van denunciar i li van fer un judici en què un jurat popular el va declarar culpable. Sobre aquest segon fragment de la història vam preguntar als alumnes si creien que el jutge havia de dictar sentència o no contra el marit.
Una part important de l’alumnat que havia opinat que el marit havia de robar va afirmar que el jutge l’havia de castigar i només una minoria va considerar que el marit estava lliure de tota culpa.
Si ens interroguem sobre les raons o desraons d’aquest canvi d’opinió, veiem que l’alumnat que va diversificar les seves respostes es va centrar de forma successiva en diferents parts del problema. En el cas del marit van tenir principalment en compte la vida de la dona, mentre que des de la perspectiva del jutge van tenir en compte la necessitat de protegir la societat dels robatoris de possibles desaprensius.
Contemplar simultàniament els interessos del marit i els aspectes jurídics és més difícil que pensar cada factor de forma successiva i juxtaposada.
La majoria d’estudiants va opinar que el marit havia de robar i que el jutge l’havia de castigar. Això els va conduir a la situació paradoxal d’afirmar que s’ha de castigar una persona per haver complert amb el seu deure.
Una noia es va pronunciar sobre el jutge amb aquestes paraules:
"L’Enric havia de robar la medecina, des del punt de vista moral, perquè ho feia per salvar la vida de la seva dona (molt important per a ell i pel fet que estava salvant una vida); però si tenim en compte la part legal del cas, l’Enric no havia de robar la medecina o, si ho feia, havia de pagar pel delicte comès, ja que la llei no pot fer diferències entre persones. El jutge l’ha de castigar i declarar-lo culpable perquè robar constitueix un delicte."
Aquesta manera de raonar, de considerar de forma juxtaposada i alternativa les diferents dades de l’experiència, no és l’única via que fem servir per facilitar-nos la comprensió de l’entorn social. També simplifiquem els significats que donem als elements seleccionats. D’entre tots els significats atribuïbles a un mateix element, solem limitar-nos als que ens semblen més interessants i ens comportem com si la significació que els hem aplicat fos l’única possible.
En l’estudi que hem citat, quan els alumnes parlen del marit, el robatori és vist fonamentalment com l’únic recurs que pot preservar la vida de la dona o com un acte d’amor. Però quan parlen del jutge, el mateix robatori es considera de forma taxativa com un comportament delictiu. Per tant, quan es refereixen al marit diuen que el robatori "li servirà per salvar la dona", que "és just", que "a falta de recursos legals és el millor que pot fer" i "que és una prova de valentia". Mentre que quan estan pensant en el jutge, el robatori rep el significat de "delicte", d’acte que "va contra la llei", que "no està bé", que es tracta d’una "transgressió de les normes" i que "s’ha de castigar".
Si una mateixa persona pot canviar tan fàcilment el significat que confereix a un acte (en aquest cas, robar) és fàcil imaginar que diferents persones, segons la perspectiva que adoptin en una situació de conflicte, puguin donar significats molt diversos a una mateixa acció. Això condueix fàcilment a la incomprensió de les parts en desacord i a que cada part consideri absurda la posició de les altres, perquè els significats que atorguen als fets són diferents.
He citat aquests exemples d’estudiants que porten més de tres anys a la universitat per mostrar i emfasitzar que la resolució de conflictes no és només qüestió de bona voluntat. Per tal de considerar totes les variables presents en els conflictes interpersonals hem de superar dificultats cognitives i afectives que no poden reduir-se a la bona voluntat de les persones implicades.
Vèncer aquestes dificultats requereix un entrenament que seria molt fàcil d’aconseguir si a l’escola, de la mateixa manera que aprenem a llegir, escriure i comptar, ens ajudessin en l’aprenentatge de la resolució de conflictes. Aquest aprenentatge, però, el podem fer en qualsevol moment de la vida, i ens reportarà molts beneficis personals i socials.
L’absència d’aquests aprenentatges ens imposa límits. Les nostres interpretacions són sempre subjectives. La interpretació que cada persona fa d’un segment de la realitat depèn tant de les propietats d’aquesta realitat, com de les elaboracions mentals que la persona hi aplica. Per tant, una mateixa realitat pot ser interpretada de formes diferents per part de persones diferents, en funció dels elements seleccionats, els significats atribuïts i les seves implicacions1.
És més, si pensem que la nostra lectura de l'experiència és el resultat d'una xarxa complexa de relacions entre sistemes d'elements corresponents a diferents universos adaptatius, no ens hauria de sorprendre que fins i tot una mateixa persona faci interpretacions diferents i de vegades contraposades d'una mateixa experiència.
Aquest funcionament mental té repercussions importants en l’àmbit de la resolució de conflictes. Cada persona interpreta la situació conflictiva a la seva manera i viu els vincles que l’uneixen als altres de forma diferent. L’aprenentatge de la resolució de conflictes es fonamenta en el desenvolupament de processos grupals que permetin unir i coordinar les diferències. La conversa reflexiva entre els individus en desacord posa de manifest les diferències entre els significats que cada persona dóna a la problemàtica que els separa, i aquest coneixement reverteix en una comprensió millor de les diferents facetes de la situació conflictiva. En aquest sentit, aprendre a dialogar equival a observar l’experiència conflictiva amb una lent que revela les diverses cares dels conflictes i que facilita la construcció de significats comuns.
A l’inici d’aquesta conferència he citat Nietzsche en relació amb el poc coneixement que tenim dels nostres coneguts, i hem d’admetre que tampoc no sabem gran cosa de la nostra pròpia intimitat.
Si dediquem tan poc temps a pensar i parlar seriosament sobre el nostre propi comportament i el de les altres persones, què ens permet suposar que hem desenvolupat les habilitats necessàries per comprendre’ns i, alhora, comprendre les persones amb les quals ens relacionem?
Però encara que no siguem conscients de la riquesa de les nostres experiències relacionals, els vincles que anem teixint al llarg de la vida ens ofereixen la possibilitat d’afrontar, amb més o menys èxit, els conflictes interpersonals.
Si cada un de nosaltres recuperéssim dels nostres records alguns conflictes interpersonals i féssim partícips els altres de les nostres experiències, ens sorprendria constatar la diversitat de disputes, baralles, enfrontaments que hem hagut d’afrontar i les pràctiques tan diverses que hem desplegat per tal de resoldre’ls.
Si tinguéssim l’oportunitat d’escoltar tots aquests relats, tindríem al davant un ampli ventall d’experiències per reflexionar sobre la riquesa i varietat de camins que seguim en la resolució de conflictes.
Veuríem que hi ha persones que parteixen de la idea que un conflicte és un problema, que cada persona té dret a esperar de nosaltres el mateix que nosaltres esperem d’ella o ell, i que busquen en el respecte i l’articulació dels drets i obligacions individuals les bases per resoldre el problema de la manera més ràpida possible. Aquestes persones rebutgen qualsevol percepció egoista en què els conflictes se superen per la llei del més fort, i s’esforcen a establir acords per aconseguir satisfer les necessitats de les parts en litigi.
Veuríem que aquestes persones descriuen el conflicte com un problema que succeeix entre individus iguals i que tenen uns interessos diferents que els forcen a establir acords. Des d’aquesta perspectiva la seva aspiració màxima és l’eliminació de la problemàtica específica del moment present.
També veuríem que no tothom presenta el conflicte com una cosa negativa, com un problema que cal superar immediatament. Una forma diferent de viure les situacions conflictives consisteix a fer que siguin camins oberts a un possible creixement personal.
En el camí, aquestes persones no només van solucionar el conflicte, sinó que també van anar desplegant capacitats que van fer possible que persones identificades amb aspectes antagònics d’una mateixa realitat es comprometessin en la voluntat de construir una realitat comuna a totes les parts.
Aquesta actitud va fer que aquestes persones reflexionessin, formulessin interrogants, es preguntessin sobre la varietat d’opcions disponibles, aprofundissin en la comprensió de si mateixos, de l’altre i de la situació, reorganitzessin els vincles personals i milloressin l’acció conjunta.
Així van elaborar estratègies d’acció que els van enfortir per lluitar contra esdeveniments adversos, contrarietats de tota mena i per relacionar-se amb les experiències d’altres persones, especialment amb les d’aquelles que tenien un punt de vista diferent al propi.
La seva aspiració ideal no era la resolució del problema, sinó l’enriquiment i la recerca d’entesa de les persones que hi estaven involucrades.
La lectura de tots aquests relats podria fer volar la nostra imaginació i alhora fer-nos tocar bé de peus a terra.
Comprendríem que un arbre és tan sols un arbre, però que de la seva fusta podem fer una canoa que ens permeti navegar pels meandres de les nostres vides i descobrir paratges que encara desconeixem.
Que només veiem un arbre o que imaginem les moltes possibilitats que aquest amaga depèn, en gran part, de la confiança que tinguem en la nostra capacitat de transformar el món al qual pertanyem.
Les persones que tracten el conflicte com a problema es basen en una concepció instrumental de les relacions, en què individus autònoms, amb diferents interessos, estableixen acords que els permeten assolir de forma total o parcial la satisfacció dels seus desigs. Quan el pacte ja s’ha realitzat i s’ha aconseguit l’objectiu proposat, les parts arriben al final del trajecte conjunt.
Aquesta concepció de l’individu com a sistema tancat no explica el procés de transformar i ser transformat per l’altre com a necessitats del desenvolupament i el canvi.
L’orientació que veu els conflictes com a possibilitats obertes a l’enriquiment mutu es basa en una concepció segons la qual l’individu creix a través de l’intercanvi continu d’influències que tenen lloc en les seves relacions amb altres individus.
En aquesta orientació, no es tracta d’alliberar-se de les altres persones, sinó de participar amb elles en la construcció de novetats individuals i culturals. Suposa que necessitem i podem reconèixer les parts com a diferents per bé que semblants, com a parts iguals a nosaltres en la transformació del discurs i les pràctiques de la comunitat.
Un arbre no és només un arbre. Un conflicte no és només un problema a resoldre, també és una ocasió per emprendre un viatge per camins que penetren en la contradicció de formes diverses, busquen compromisos, treballen la diferència, transformen, constrenyen, celebren, construeixen possibilitats noves.
L’apogeu de l’associacionisme s’inscriu en l’actual proliferació d’àmbits socials que inciten els individus a agrupar-se per fer activitats de diversa índole. És una resposta a l’individualisme. Les experiències de les persones compromeses en l’associacionisme constitueixen un lloc privilegiat per al desenvolupament d’interessos individuals, per al seu creixement personal i per a l’enriquiment del seu entorn social.
En aquests processos els individus troben satisfaccions i també dificultats d’ordre relacional que han de resoldre per mitjà de l’elaboració d’estratègies que els permetin assolir els seus objectius comuns. La planificació d’accions conjuntes requereix compartir les visions que es tinguin en relació amb la situació conflictiva, el canvi possible i la funció de cada persona en la construcció de la solució desitjada.
En poques paraules, la resolució de conflictes facilita l’adquisició d’un coneixement més ampli de la intimitat pròpia i fa que augmenti l’entesa amb les altres persones. I aquests dos tipus de sabers faciliten l’elaboració d’estratègies d’acció compromeses amb la llibertat i el creixement individual i cultural.
1M. Moreno Marimón, G. Sastre, M. Bovet, A. Leal (1998)
 |
| Avís legal - © Fundació "la Caixa", 2004 - Recomanacions de seguretat |
| Informació Legal Fundació "la Caixa" |